22 de des. 2011

Una pared devastada

Fa poques setmanes vaig anar a sopar amb el meu fill a un restaurant de Gràcia. Era un restaurant reformat però modest,
on havien tret el guix que revestia les parets, deixant al descoberts l’estructura més íntima. Una estructura de maó,
pedra i totxana que evidenciava l’evolució de diversos períodes constructius i adaptacions. També eren evidents les cicatrius
de regates en totes les direccions per on havien passat les canonades d’aigua o conduccions elèctriques, forats per encastar
les caixes de connexions o els interruptors i altres esvorancs com mossegades de ràbia, fúria o desesperació, descarregada
sense cap sentit en aquella humil superfície. No vaig poder treure els ulls d’aquella pell maltreta que seguia donant-nos aixopluc,
durant una bona estona. Vam sortir del restaurant satisfets de menges i conversa. Camí de l’estació del metro, continuàvem
engrescats en utopies i converses impossibles. La nit era suau, quasi de seda, el carrer mandrosament il·luminat, les portes
tancades, altres converses, alguna rialla i un indigent arraulit com un gos atonyinat dins un farcell de mantes. Al seu voltant
seguien les rialles i les passes i les mirades, indiferents a l’enderroc embolcallat de mantes, un estuc rònec per tapar les nafres
d’una paret devastada, en fallida vertical. Vaig pensar en les parets del restaurant que, malgrat totes les envestides encara era
sòlida i donava aixopluc i en que tots tenim les nostres cicatrius que la vida ens ha tatuat, però que hem de seguir alçant-nos
sòlidament per donar aixopluc i construir un món millor, potser fins i tot diferent.

Per un sòlid 2012.
 
Leonci Canals
 
 

30 de nov. 2011

EL ARTE COMO EXPIACIÓN. Un assaig documentat i suggeridor.


Anna Adell Ceixell, historiadora de l'art, ens ofereix una nova perspectiva de l'art. Cent pàgines valentes i intel·ligents que es mereixen la nostra atenció. Heus aquí un petit tast:

"A estas alturas de la histotia humana parece evidente que la enfermedad es una construcción cultural. Los médicos de la Antigua Grecia consideraban que la histeria era causada por el movimiento del útero. Hipócrates y sus coetáneos iniciaron la leyenda sobre su origen pasional, atribuyendo a la insatisfacción sexual el motivo de los espasmos.
"El psicoanálisis liberó a la histeria de sus fundamentos orgánicos asociándola a represiones psíquicas de sucesos traumáticos, pero la imagen de la histeria siguió llevando la marca de la voluptuosidad femenina.
"Charcot realizó un catálogo gráfico del despliegue de muecas y gestos que sacuden los cuerpos presos por un ataque. Estas láminas inspiraron una serie de oleos en los que Marina Nuñez asociaba la visión deformada de esta enfermedad con los prejuicios que alienan a la mujer de su propia naturaleza. En estas pinturas el rojo intenso de las carnaciones acentúa la impresión de las órbitas desencajadas i de la crispación de las extremidades..."

21 de nov. 2011

TRES ESTRELLES MICHELÍN


                                            Onada Edicions - Nus de Llibres

L’edició d’un llibre, anant tot bé, és com un part feliç, tant pel que fa a la durada, com al patiment, com a l’alegria d’acariciar el nou nat.
Per fi, qui ho vulgui, podrà trobar a la seva llibreria el meu recull de poemes “Tres estrelles Michelin”, Premi Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, del qual ja vam fer-ne esment en aquest blog (vegeu la nota de premsa de 10/04/11 i el vídeo de data 17/04/11)
Les vostres opinions, sinceres, sense pèls a la llengua, serien d’un valor inestimable.
Gràcies,

Joan

14 d’oct. 2011

POSO DATES A DEU TRASTOS DE LES GOLFES

1.-  Matí assolellat d’hivern. Els pares m’han abrigat bé —potser massa, perquè la roba m’engavanya— i m’han dut a la plaça de Catalunya per donar menjar als coloms. Comprem una bossa de veces al senyor del carret i el pare me n’omple la mà. No passen ni dos minuts i els coloms es barallen per conquerir un espai en els meus braços, les meves espatlles, el meu cap.

2.-  “Demà al matí aquest senyor, que és escultor —van dir-me els pares—, motllurarà el teu cap amb fang. En acabar, el posarà dins del forn i, quan ja estigui cuit, ens el regalarà”.
Aquella nit no vaig dormir.

3.-  Els dormitoris cupaven tota la tercera planta d’aquell edifici colossal, una sala immensa dividida en petites cel·les de tres per dos metres, mitjançant envans que no arribaven al sostre. Dins de cada cel·la, un llit, una tauleta de nit i un orinal. En apagar-se els llums, enmig de mil sorolls difícils d’identificar, el somicar d’algun company desconegut. Era la nostra primera nit a l’internat.

4.-  Els pupitres eren de fusta, martiritzada per mil talls de cúter i taques de tinta de tots colors. Sota la tapa hi guardàvem les eines d’estudi: llibretes, llàpissos, gomes... i alguns objectes personals. Jo hi vaig guardar, durant mesos, una taronja. Cada dia me la mirava, una mica més florida. No la volia llençar, perquè m’intrigava saber com acabaria. Un dia la taronja no hi era: el mestre l'havia llençada. Passats uns anys, he barrinat que si Fleming hagués tingut aquell mestre, mai no hauria descobert la penicil·lina.

5.-  “A l’estació de França hi ha cent soldats que esperen, els ulls clavats a terra, el viatge més absurd”. Són versos d’en Joan Isaac que sintetitzen el meu record d’aquell matí. Vestits de caqui i despullats de qualsevol individualitat, esperàvem un tren que ens duria a jugar a soldadets durant tres mesos. El viatge més absurd.

6.-  Hem arribat al campament, fatigats i insegurs. Ens distribueixen en tendes, de dotze en dotze. Ens despullem i ens disposem a passar la nit damunt els sacs de palla. Han tocat retreta. De sobte, un crit, el meu nom sona al defora. No m’ho puc creure. Un veterà em diu que les “imaginàries” s’organitzen per ordre alfabètic, i el meu cognom comença per A. Em vesteixo tan de pressa com puc. “¿¡Por qué ha tardado tanto!?”. “Me he tenido que vestir, mi teniente”. “¡¡Cuando yo les llamo hay que presentarse al acto, aunque sea en pelotas!!”. “Sí, mi teniente”. Acabava d’entrar en un món desconegut, irracional i il·lògic.

7.-  Primer cap de setmana de permís. Valoració de les petites coses: dormir entre llençols; seure a la tassa del vàter; la suavitat del terra del bany sota la planta nua dels peus; la roba neta; un cafè acabat de fer; pensar, sense por a les conseqüències.

8.- Segon cap de setmana de permís. Un company em diu, “tu rai, a la costa segur que lligaràs amb alguna estrangera”. Quina ingenuïtat, penso. Com si això de lligar amb estrangeres fos bufar i fer ampolles. Aquella nit les circumstàncies —una francesa preciosa, la sangria, la lluna, les hormones, el mar...— li van donar la raó al meu ingenu company.

9.- Classe de Química General a les quatre de la tarda. Ens han col·locat per ordre alfabètic i jo sec al primer banc. La veu monòtona del catedràtic és un somnífer irresistible. M’adormo i somio que em crida: “aquest senyor que dorm!”. Em desperto aterrit, però al cap de poca estona la son és més forta que la por i torno a somiar.

10.- Sempre que puc, a les sis de la tarda surto al balcó. Ella baixa pel carrer Muntaner, amb el seu uniforme de les monges alemanyes. Té dotze anys i, naturalment, m’ignora.
Vaig esperar nou anys per casar-me amb ella.

Joan Adell Álvarez

26 de set. 2011

El viatger

Viatger d’un tren que no és el teu,
ja has perdut l’esma de preguntar-te on vas.
Rere els vidres, entelats pel temps,
mentre el paisatge passa, indiferent com tu,
vas deixant enrere pensaments que es perden
damunt les andanes desertes i grises
de pobles sense nom.
No recordes ni la data ni el lloc
de la teva partença,
ni per què va ser aquest
i no qualsevol altre
el tren on vas pujar.
I tant te fa.
Avui (i ahir i demà)
seus indolent al teu seient de fusta
llepat per mil natgeres de tercera.
Veus pujar i baixar gent
que et mira displicent
i que tu ignores.
La teva vista es perd finestra enllà,
cansada d’erms, fatigada d’un sol
que et crema els ulls.

Tal volta, en fer-se fosc,
la llum fugissera d’una llar estranya
t’encisarà breument.
Potser tremolaràs.
I, més orfe que mai,
seguiràs el teu viatge
admetent, desolat,
que encara ets viu.

Joan Adell Álvarez
PREMI  AULES UNIVERSITÀRIES 

                                       XXIX JOCS FLORALS DE LA TARDOR

                                       AJUNTAMENT DE BARCELONA

Divendres

Les tres. A les tres és sempre massa tard o massa d'hora per fer allò que un vol fer. Un estrany moment de la tarda. Avui és intolerable.
Un sol fred emblanqueix la pols dels vidres. Cel pàl·lid, entelat de blanc. Aquest matí els regerots de banda i banda dels carrers estaven glaçats.
Digereixo pesadament, prop del radiador; sé per endavant que és un dia perdut. No faré res de bo, llevat, potser, d'entrada la nit. És a causa del sol; daura vagament les brutes calitges blanques, suspeses en l'aire damunt les obres del carrer, penetra a la meva habitació, tot ros, tot pàl·lid, exhibeix quatre reflexos deslluïts i falsos damunt la taula.
La meva pipa sembla pintada amb un vernís daurat que, de moment, atreu els ulls per la seva aparença alegre. Tot mirant-la, però, el vernís es fon i no resta més que un gran rastre descolorit damunt un tros de fusta. I tot és així, tot, àdhuc les meves mans. Quan es posa a fer aquest sol, valdria més anar-se'n al llit. Però aquesta nit passada he dormit com un soc i no tinc son.

Jean-Paul Sartre  (La Nàusea)

5 d’ag. 2011

EL CARNET PER PUNTS

Deixi'm que li ho expliqui, senyor guàrdia. Vaig arribar a sentir-me, no utilitzat, sinó explotat per la família. Potser la major part dels homes, en assolir la jubilació, poden arribar a sentir-se explotats, no només per la família sinó per la societat en general. En el meu cas, la utilització abusiva de la meva persona, del meu temps, de la meva lli-ber-tat quedava circumscrita a l’àmbit familiar. I, potser precisament per això, es va fer decididament opressiva.
Durant tota la meva vida laboral vaig contemplar la jubilació com l’espai ideal de la independència, de l’emancipació, del lliure albir. Quan et jubilis seràs vell —pensava quan encara era jove—potser no t’aguantaràs els pets, però fotràs el que voldràs. A mesura que m’anava fent gran, anava acariciant, amb ànsia que creixia dia a dia, els meus projectes lúdics de futur. No ho fa mai això vostè, senyor guàrdia? Quan t’instal·lis en aquella terra de promissió —em repetia—, quan arribis a aquell port acollidor, merescut recer per a qui, com tu, ha dut una llarga vida activa d’esforç i sacrifici, seràs lliure. Per fi disposaràs de temps, del teu temps, per fer tot allò que durant quaranta cinc anys no has pogut fer: escriure aquella novel·la començada fa vint anys i que, encara que l’acabis, no llegirà ningú; entrar a les galeries d’art i omplir-te els ulls d’aquells objectes que mai no seran teus; demanar a les agències turístiques que et preparin aquell viatge que no faràs mai; passar llargues estones a les llibreries, acariciant lloms de llibres que no podràs llegir; passejar pel carrer gaudint del sol i de les dones que pots mirar sense cap recança, perquè saps que t’ignoren. Un seguit de frustracions, potser pensarà vostè, però no, mai no és frustrant tocar les il·lusions amb la punta dels dits. La frustració arriba quan les circumstàncies t’empenyoren els dits.

Quan em vaig jubilar, per extravagant que pugui semblar-li, la meva família va empenyorar-me els dits. Més exactament, mels va posar damunt el volant d’aquest cotxe. Potser tot va començar aquell dia que, escoltant les dificultats que la meva filla tenia per anar a recollir els nens a l’escola, li vaig dir: “no t’amoïnis, nena, ja hi aniré jo”. Boca muda mai no és batuda, diu la dita, però aquell dia vaig perdre una irrepetible ocasió de restar callat. Es veu que vaig fer-ho tan bé, els nens van divertir-se tant, tornant del cole amb l’avi, que al cap d’un parell de dies la meva filla, com qui fa una gran concessió, em va dir: “pare, per què no vas a recollir els nens?”. La propera vegada, el to va canviar: “pare, oi que aniràs a recollir els nens?”. L’endemà, ja va ser un fet consuetudinari: “pare, recorda’t que els nens pleguen a les cinc”. Des de llavors, tots els dies de la meva vida, a dos quarts de cinc agafo el cotxe per anar a recollir els nens. Darrerament, aquesta maniobra s’ha complicat, perquè els nens ja han entrat a aquella edat que cal fer activitats extraescolars, una sofisticada estratègia per alliberar el pares (i per hipotecar l’avi), així que, quan ja els he embarcat al cotxe a la porta del col·legi, els he d’acompanyar, la nena a ballet i el nen a judo. Com que he de recollir-los novament a dos quarts de vuit, no tinc temps d’anar enlloc i els espero dins del cotxe, mal aparcat a qualsevol gual, perquè tampoc és qüestió de pagar dues hores de pàrquing cada dia. Si el trànsit m’ho permet —què li haig d’explicar a vostè d’això— a les vuit arribo a casa, donant per enllestida la meva tarda lúdica de jubilat.
Els matins no són tan rígids. Se m’assignen feines més circumstancials: acompanyar la sogra al metge, traslladar algun moble al nou pis de la nena, recollir la compra del súper, acompanyar algú a l’aeroport, és a dir, feinetes. Feinetes que em foten els matins a la misèria. Sistemàticament, quan sorgeix la necessitat de fer quelcom que exigeix la utilització d’un cotxe, ningú pateix: “ja ho farà l’avi, que té tot el dia lliure”. Durant molt de temps, he intentat equilibrar la meva ment amb reflexions del tipus, és fantàstic fer-se vell sentint-se útil. Però ben aviat aquests tòpics van deixar de ser-me útils. Vaig arribar a sentir-me molt desgraciat.
La meva vida, senyor guàrdia, va començar a canviar el dia que es va aprovar la llei del permís de conduir per punts. Aquell dia vaig veure un bri de llum al final del túnel, un espai per a l’esperança. Què passaria, vaig preguntar-me, si aconseguís perdre els dotze punts del meu carnet? Passaria que, per fi, podria alliberar-me de la meva condició de xofer sense gorra, podria escriure, llegir, passejar (a peu!) gaudint del sol i de les dones que m’ignoren, tornaria a tocar les il·lusions amb la punta dels dits!
Des del primer moment vaig ser conscient que el meu pla no seria gens fàcil, perquè calia cometre infraccions sense posar en perill la vida de ningú. I les infraccions bones, vostè ho sap, les que et treuen els punts de sis en sis, són molt arriscades. Mai no m’he drogat, sóc abstemi i ja no tinc edat de circular en sentit contrari. Per tant, hauria de gastar-me els punts de mica en mica, amb infraccions lleus. El primer que vaig fer va ser comprar-me un detector de radars, no només perquè la seva tinença està penada amb dos punts, sinó per accelerar a fons en el moment de detectar-los, excedint la velocitat i perdent quatre punts més. Sis punts, mig carnet, d’una tacada! Vaig intentar-ho deu o dotze cops, però mai, ni una sola vegada, vaig ser denunciat. Quan veia algun dels seus companys, immediatament agafava el mòbil —desconnectat, naturalment— i me’l posava a l’orella fent veure que parlava. Simultàniament, em descordava el cinturó de seguretat i, si ja era fosc, apagava els fars. Si el policia no em veia —que era el que passava amb més freqüència— donava voltes a l'illa fins cridar-li l’atenció.
Durant tot un any, senyor guàrdia, amb aquesta mena de picardies he arribat a perdre sis punts, però em sento cada dia més abatut. Sóc gran i no tinc coratge per seguir. Ara m’he saltat aquest stop i vostè m’ha vist. Quatre punts! Ha estat fantàstic! Però fixis, senyor guàrdia, només que vostè apuntés en aquesta butlleta que ha vist el meu detector de radars, perdria dos punts més i s’acabaria el meu calvari. Li prego, jove! Tingui pietat d’aquest pobre vell i emporti’s els sis punts que em resten!

Joan Adell Álvarez
Primer Premi de Narrativa Breu d'Artesa de Segre, 2008


11 de jul. 2011

Tres haikus d'estiu

1.
Com si fos verge
aquella mossa esguarda
canut de mascle.

2.
Un trau travessa
espasa ben guarnida
entre les cames.

3.
Tendra i salvatge
cavalca l'amazona
de nou la vida.
 
rnbonet

2 de jul. 2011

Només era un quadre

—No em diguis que aquest quadre no té sentiment!
—Ja saps que a mi aquest tipus de pintura no em diu res, Berta.
A desgrat seu, en Gerard ha acompanyat la dona a aquest vernissatge. Exposa la Clara, amiga íntima de la Berta, i no s’hi ha pogut negar. L’acte s’està acabant i, aprofitant un moment que la pintora atén a un periodista, la Berta agafa en Gerard de la mà i se l’endú al fons de la sala. Damunt una paret folrada de negre, penja una tela d’un metre quadrat, amb un rectangle matèric granellut de color gris a la part inferior esquerre i taques negres disperses sobre un fons lletós gris clar, que regalima per les vores del llenç.
—Gerard, per què no el comprem? Des que l’he vist que no me’l puc treure del cap. És preciós! Fins i tot ja sé on el podríem penjar: damunt el pany de paret d’obra vista de la sala d’estar. És un racó molt fred i aquesta pintura el vestiria i li donaria caliu.
—Perdona, Berta, però gastar-se tres mil euros per vestir una paret em sembla excessiu, francament.
—Però és que a mi el quadre m’agrada, Gerard. I em faria il·lusió tenir una obra important de la Clara.
—Em sap greu, amor, però aquest no és un moment massa oportú per una despesa com aquesta. Per què no et mires aquells petits formats de l’entrada? Potser en vegis algun que t’agradi i a un preu més assequible.
—No, deixa-ho córrer. Si ara comprés un d’aquests quadrets, sempre que el veiés penjat a casa pensaria en aquest altre que no vols comprar. Marxem, que s’està fent tard.
—Deixa’m anar un moment als serveis. De seguida torno.
Un cop tancat dins del lavabo, en Gerard ha marcat en el seu mòbil el número de la Clara.
—Hola, sóc en Gerard. Sí, encara som a l’exposició. Et truco des dels lavabos. No, no m’he tornat boig. Escolta’m bé, Clara. Tan bon punt marxem, penja el cartell de reservat al quadre que la Berta s’ha estat mirant amb tu. Exacte, el gris clar. No, ella no en sap res. D’aquí a deu dies celebrem les noces d’argent i vull donar-li una sorpresa.
Durant la resta de la tarda la Berta no li ha dirigit la paraula al seu marit. Com a molt, ha respost amb monosíl·labs als seus intents de diàleg. És dissabte i tenien programat anar al teatre després d’un sopar lleuger a qualsevol cafeteria, però la Berta, pretextant un mal de cap sobtat, ha volgut anar a dormir.

L’endemà al matí, com tots els diumenges, han esmorzat plegats.
—Com et trobes, Berta?
—Un xic més bé, gràcies.
Després d’un llarg silenci:
—Vols que anem a fer un volt?
—Jo em quedaré a casa. Tu fes el que vulguis.
En Gerard comença a intuir que els morros de la dona obeeixen a l’episodi del quadre. Després de vint-i-cinc anys de convivència, en Gerard sap que la Berta no és persona de rancors prolongats. És millor no fer-ne esment i deixar que el tema es mori sol.
En aquesta ocasió, però, les previsions d’en Gerard han fallat, perquè a l’hora de sopar, després d’un diumenge silenciós, llarg i tens, la Berta segueix sense dir-li un mot.
—A veure, Berta, què et passa? Pots dir-me a què ve aquest posat?
—Mai no hauria dit —respon ella reprimint el plor— que em neguessis d’una forma tan autoritària un desig llargament acariciat: tenir a casa un bon quadre de la Clara. Sí, ja sé que tu guanyes molts més diners que jo i que ets tu qui coneix les disponibilitats econòmiques de cada moment, però és que ahir vas tractar-me com a una nena petita i capritxosa: “no, reina, aquest quadre no. Ara no toca”. Vaig sentir-me humiliada, Gerard, i penso que no hi tens dret!
En Gerard està desconcertat. Ara mateix, podria acabar amb aquesta escena tan desagradable dient-li: “no pateixis més, Berta, des d’ahir al vespre el quadre és teu. Pots recollir-lo quan vulguis”. Però no, no ho ha de fer. La situació és violenta, però si l’enuig de la Berta no va més enllà, la contrarietat que ara manifesta serà un valor afegit a la il·lusió que tindrà el dia de l’aniversari. Cal contenir-se i seguir fingint.
—No saps com ho sento, Berta. Si hagués sabut que per a tu era tan important, hauria manllevat els diners allà on fos per comprar-lo.
—D’això em queixo, Gerard, de que no tinguis prou sensibilitat per saber quines són per a mi les coses importants! Jo m’he passat la vida, em passo la vida, pensant en allò que et pot agradar. Durant tots aquests anys has anat omplint les parets de casa de quadres i quadrets figuratius, sense preguntar-me mai si eren del meu gust i sense donar-me cap explicació dels diners que t’han costat. Doncs perquè ho sàpigues, estic fins al cim de paisatges i marines! Mai no m’han agradat, però he respectat els teus gustos! I el mateix podria dir de tantes altres coses que més m’estimo no mencionar.
—Escolta, Berta…
—No, escolta’m tu! Saps què et dic? Ho penso des d’ahir. No tinc per què renunciar a tots els meus desigs. Cal no confondre l’amor, si és que això és amor, amb la submissió. Tinc els meus estalvis i demà al matí telefonaré a la Clara per comprar-me el quadre. Bona nit!

En Gerard no pot agafar el son. Mai no hauria pensat que un fet tan banal pogués desencadenar una situació com la que acaba de viure amb la seva dona. I es pregunta si val la pena seguir amb la comèdia. D’alguna manera, l’acritud de la Berta ha trencat l’encís de tot el projecte. Demà la Clara li dirà que el quadre s’ha venut i és imprevisible quina serà la seva reacció. Encara falten dies per l’aniversari i, a la vista del que avui ha succeït, el tema se li pot escapar de les mans. Per fi, la son és més forta que les seves inquietuds i en Gerard s’adorm rumiant amb quina estranya facilitat l’ésser més proper se’t pot manifestar, tot d’una, com un desconegut.

—He parlat amb la Clara.
—I?
—El quadre s’ha venut.
—Quin greu que em sap, Berta.
—Vam perdre tots dos una ocasió irrepetible.
—Només era un quadre.
—El quadre ja és el que menys importa. Tu vas perdre l’ocasió de baixar del teu tron i de pensar per un moment en els altres. Jo vaig deixar passar l’oportunitat de, un cop a la vida, fer-me valer.
—Per l’amor de Déu, Berta!
—Per l’amor nostre, Gerard! L’amor que tant tu com jo hem cregut sentir, a còpia de fingir-lo.
—Però, que t’has begut l’enteniment?
—Mai com avui no l’he tingut tant clar, l’enteniment. Una anècdota aparentment insignificant, com la del maleït quadre, ha donat més llum a la nostra relació que totes les teves infidelitats, no per silenciades menys conegudes. Si més no, en aquesta ocasió no he callat. He estat capaç de dir-te com em repugna la col·lecció de cromos que enfarfega les parets de la casa, mentre que llavors, poruga i indigna, no vaig dir-te el fàstic que em feies aquelles nits que m’empudegaves els llençols amb perfums aliens.
En Gerard resta esbalaït. No sap per quin estrany procés ha saltat pels aires, fet miques, el seu matrimoni. Ara li seria fàcil dir-li a la dona que, des de la mateixa tarda de dissabte, el quadre és seu. Massa fàcil. Potser, en escoltar-lo, la Berta l’abraçaria, trencant el plor. Plorarien tots dos i es demanarien perdó, però res no podria esborrar de la seva memòria les paraules de la Berta i el covard silenci d’ell. Tot ha estat tan curt com una hissada de teló que deixa al descobert l’escenificació d’una mentida. Tots dos saben que, si s’ho proposen, poden fer caure novament el teló. Són prou educats per aconseguir-ho. Però també saben que cauria damunt d’un fingiment.

Arriba el dia de les noces d’argent. En Gerard, amb el pretext d’un viatge de negocis, fa tres dies que és fora de casa. La Berta, per no sentir-se sola, ha anat a passar el dia a casa els pares. A mig matí, arriben uns homes amb un gran paquet. Els rep la minyona. Tenen ordres de desembalar-lo curosament. La minyona observa indiferent el seu contingut. Només és un quadre, una tela d’un metre quadrat, amb un rectangle matèric granellut de color gris a la part inferior esquerre i taques negres disperses sobre un fons lletós gris clar, que regalima per les vores del llenç.

Joan Adell Álvarez (XX Premi Santa Perpètua de Contes Breus. Accèsit)

27 de juny 2011

Un poema de Laura Gonzàlez Ortensi

Desgel

Van dir-te que la soledat
tenia nom d’iglú,
que el silenci era el millor vernís
per enquistar les pors.
Ara, amb la carn foradada,
jugues a abolir la incertesa
de pretèrits residuals.
L'avui és el teu còmplice,
l’aigua que rega el toll
dels teus ulls emmanillats,
caçador de fonemes,
caçador de respostes.
Els versos, abrics de pell,
desfan l’encanteri.
El poema és el somni
que et xopa les galtes
- orgasme de lava tèbia,
allau de sensacions -.
La batalla que et serva ferm.
La saba nodridora
d’un ésser assenyat,
d’un home de cor noble.

Del poemari Preludis de silenci

16 de juny 2011

El boig

Avui, amb l’etiqueta PREMIS VERGES, enceto un seguit de relats i poemes premiats en diversos certàmens però mai no editats. Penso que és un recurs perquè siguin llegits per algú més que els membres dels diferents jurats que, amb tanta benevolència, els van premiar. Aquí teniu el primer:

                                             El boig


En un exercici sense cap ni peus,
omplo de versos un passat eixut
i ho faig en una llengua que, diuen,
molt aviat no llegirà ningú;
explico un viatge imaginari,
perdut el tren que m'hi havia de dur;
faig trampes perquè em surti el solitari,
absurda pirueta de joc brut.
I així és va perfilant la meva imatge,
poeta tardà, viatger vençut,
jugador trampós sense massa escrúpols…
permeteu-me que ho digui sense embuts:
rere el mirall hi veig un pobre boig
a la captura inútil d'un temps perdut.

Joan Adell Álvarez

                                    (3er. Premi de Poesia de Canyet-2006. Badalona)

4 de juny 2011

Jesucrist Superestar



(En el 16º aniversario de la revista ACTUAL)

Bajo la luz cegadora de los focos, las ráfagas de los flases y el brillo mediático de las cámaras televisivas, una complexión atlética, joven y bella, activa sexualmente, como la que atesora el cuerpo pecador yacente, puede poner en riesgo con suma facilidad cualquier idea de castidad aprendida o heredada, puesto que la carne es débil y el rock & roll en un arrebato puede confundir la virtud de la continencia.

La Internet y demás tecnologías de la comunicación sostienen hasta aquí lo dicho y alimentan a su vez, virtualmente, al inter-nauta del siglo XXI proyectando su estela de navegador solitario hacia el devenir con tal ímpetu, que no hay dios viviente que pueda parar semejante acelerón estratosférico. Echando un vistazo al pasado remoto, se supone que en los tiempos del enviado todo debía ser muy precario. Sin comunicaciones de ningún tipo, el poder podía manejar a la población a su libre albedrío. Sin el conocimiento de las cosas el miedo atenazaba la razón y no se podía ver, ni siquiera intuir, aquello que sucedía más allá de uno mismo. Según las fuentes, el enviado apareció en un momento comprometido mientras se gestaba el embrión de una crisis social. Irrumpió en el sí de unas vidas hasta el momento analfabetas de haber pecado, diciendo que con él y con la mujer que le acompañaba viajaba la buena nueva de que en adelante serían todos hermanos. En este punto es necesario aclarar que, de haber hecho una proyección en el tiempo, se hubiese podido visionar en el futuro su ensangrentado fin, un final por otra parte redondo que se reinició con una nueva historia ahíta de luces y de sombras. Entre otros resplandores no faltó por supuesto el rock & roll ni su incuestionable poder de penetración a escala planetaria, lo cual propició la mayor difusión biográfica de la modernidad con ‘Jesucristo Superstar’. La ópera-rock más importante jamás igualada, y sin embargo él no lo sabía en aquel momento, también ignoraba que después del primer contacto con sus adeptos seguirían otros en los cuales hablaría de lo divino, lo terrenal, el liderazgo de grupo y de la figura de un padre invisible dueño y señor del universo que los estigmatizaría a todos con el pecado mortal. Así que el grupo fue creciendo hasta el punto que la autoridad competente decidió tomar cartas en el asunto. En aquel momento de su vida el enviado tenía poco más de treinta años: era joven y bello, activo sexualmente, de complexión atlética como la que atesoraba aquel cuerpo pecador yacente bajo los focos, flases, brillos mediáticos y televisivos.

ed. 196 -Carolina Kembamba - 11 mayo 2011

29 de maig 2011

Els vius i els morts

56 nínxols cauen endavant.
L’Ajuntament pagarà el trasllat dels morts.

(Dels diaris)


Pràcticament totes les religions contemplen una vida més enllà i, per a la majoria d’elles, el cos físic que traginem per la terra no és més que l’embolcall temporal i perible de la nostra ànima immortal. No obstant això, tots, amb independència de les creences de cadascú, de quina manera ens estimem aquest embolcall! Ens l’estimem tant, que mantenir-lo en forma és una de les prioritats de la societat moderna, masculina i femenina per un igual. Només cal una ullada a la quantitat de xandalls que cada dia fan fúting o ciclisme pels nostres passeigs i camins, l’afluència de públic a gimnasos i piscines i el gran predicament que té entre nosaltres la pràctica dels esports en general. Altres indicadors de la nostra adoració al cos, són l’important consum de productes dietètics, així com els tractaments estètics, ja siguin cosmètics o quirúrgics. En definitiva, tot plegat és l’expressió del nostre rebuig a l’envelliment i la por a la mort, sentiments que s’exterioritzen quotidianament als serveis d’urgències, a les consultes mèdiques i a les llistes d’espera dels quiròfans. És el dret a la salut, un bé legítimament irrenunciable de la societat del benestar.  Per descomptat que tot això no és extrapolable a àmplies zones del planeta on la prioritat, molt més bàsica, és sobreviure.
El nostre culte al cos és tan profund, que el prolonguem més enllà de la mort. Sempre ha estat així, com ho demostren els monuments funeraris d’antiquíssimes civilitzacions i, ja en els nostres dies, la prosperitat empresarial de les funeràries, les quals, segons podem llegir als diaris, estan esquivant airosament la crisi econòmica. Lluny de la megalomania dels faraons, que de ben joves es feien construir la seva monumental piràmide personal, és natural que ens preocupem del repòs etern dels nostres ossos i que fem, si cal, un esforç econòmic per aconseguir-ho. Està clar que l’adjectiu etern, aplicat al repòs de les despulles humanes, és un excés de llenguatge. Ni els faraons, amb les sofisticades tècniques d’embalsamament, no van escapar-se de la profanació dels seus sarcòfags. Primer van ser els depredadors de tombes a la recerca de tresors i més endavant els arqueòlegs per documentar la Història. Deu ser una constant, perquè, molts segles després, a casa nostra, els lladres van violar les sepultures dels reis de Catalunya i recentment nous investigadors tafanegen les tombes que encara eren senceres. Sembla com si, amb finalitats més o menys plausibles, a tots ens dominés una estranya necrofília. I ara estic pensant en les repugnants profanacions de cadàvers de religiosos i religioses durant la guerra i en l’obsessiva recerca de foses comunes, dolorós testimoni d’aquella salvatjada nacional.
Tot això, amb independència que personalment ens agradi o ens fastiguegi, pot tenir una justificació, com la té la dissecció d’un cadàver amb finalitats didàctiques o la necròpsia per cercar les causes més ocultes d’un decés. Ara bé, el que em sembla dramàticament gratuït és la notícia de l’encapçalament i que em va suggerir el circumloqui d’avui. Només és una anècdota, d’acord, però que il·lustra la conflictivitat de la vida. I de la mort, és clar.

Joan Adell Álvarez. Revista Recull, gener 2010

Un poema de Laura Dalmau

                                  bulímia de cares menudes


                            La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
                            Vol aprimar-se amb la pell blanca
                            xopada d’ideologies sense pèl.
                            Ha descobert l’efecte òptic
                            d’un cos, les mans amb olor a saliva
                            i el fred de la consciència rentada
                            sense haver d’engendrar cap àpat.
                            L’aigua li trenca el color vermell
                            perfumant la seva habitació adolescent.
                            Les joguines fa temps que oblidades,
                            dormisquegen escoltant el soroll
                            de la cadena, en silenci, obstinada.

20 de maig 2011

Arribarà el capvespre

Arribarà el capvespre. Rere els vidres,
a poc a poc s’apagaran les hores
de la brega. Un raig sagnat de sol   
tremolarà damunt l’últim desig
i el perfil de les coses es fondrà                        
en un crepuscle fatigat i incert.
Llavors, com tots els dies, obriré
el llibre de les tardes, tan sabut,
per distreure’m del so més inquietant:
el batec del meu cor, vell i tossut,
incert i fatigat com el capvespre.

Tot seguit,
llegiré amb displicència l’últim full.



Del recull de poemes "Tres estrelles Michelin", Premi Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt-2011

15 de maig 2011

L'aigua primigènia

He de confessar que fa molt de temps que no practico ni els banys de mar ni les llargues estades a la sorra de les nostres platges per prendre el sol, però de seguida afegiré que l’abandó d’aquell costum no obeeix a cap mena de principi ni molt menys a cap prejudici vers un hàbit que, al llarg de molts anys, va omplir els meus estius d’amables i inoblidables hores de lleure i esbarjo. Senzillament, com succeeix sovint al llarg de la vida, sense causa aparent, un bon dia vaig deixar d’anar a la platja per banyar-me i prendre el sol.
 Darrerament, quan arriba el bon temps i la sorra comença a omplir-se de banyistes, caic en la temptació d’intentar esbrinar les causes d’aquest canvi, sense cap resultat satisfactori. I la conclusió sempre és la mateixa: per bé o per mal, l’home és un animal mutable i no val la pena posar-se pedres al fetge. El gran consol és que Heràclit tenia raó i que, si demà anés a banyar-me, ni jo ni el mar ja no seriem ni el mateix home ni el mateix mar de temps passats.
Tota aquesta divagació ha sorgit de la recent lectura d’un curt i deliciós conte de Palau i Fabre al qual li he robat el títol que encapçala aquest escrit. Palau ens explica el somni d’una noia que tots els matins, en una mena de ritu iniciàtic, se submergia i nedava mar endins a la recerca d’una aigua nova, primigènia, que tenia la virtut de rejovenir-la. Per aconseguir-ho, Magda, que aquest era el nom de la noia, havia de salvar un munt d’obstacles: la sorra, més bruta del que hom desitjaria, la primera franja d’aigua, enterbolida pels jocs i el xipolleig d’infants i de gent gran. Superades aquestes primeres dificultats, la voluntariosa nedadora ensopegava amb una barrera d’embarcacions, navegant o fondejades, els motors de les quals havien oliat una bona llenca de mar. Seguia nedant, allunyant-se cada cop més de la platja, de les aigües contaminades, de les embarcacions i d’altres banyistes fins arribar, després de molts intents fallits, a un lloc tan impol·lut que podia contemplar el seu cos de dalt a baix, talment “com una agulla que s’afonés en aquell medi translúcid”, diu Palau i Fabre amb belles paraules. I era en aquell moment quan percebia l’acció benefactora de l’aigua nova, regenerant-li l’ànima i el cos. Havia de tornar en terra, naturalment, i per tant hauria de travessar de nou les zones ensutzades, però tant era: ningú no li trauria aquell vigoritzant bateig matinal.
No explicaré el final del conte, però em permeto recomanar als meus lectors que el llegeixin tot sencer i que interpretin la seva metàfora. Jo he preferit no anar més enllà de la forma —bellíssima— de la narració. Perquè, salvant totes les distàncies, qui de nosaltres, nedant per les aigües del nostre mar, no ha experimentat alguna vegada sensacions comparables a les de la somiadora Magda? Qui, més o menys addicte als banys de mar, no ha desitjat algun cop l’impossible contacte d’una aigua primigènia?
Joan Adell Álvarez
Revista Recull. Maig-2011



27 d’abr. 2011

MATINS GRISOS. Una saga particular

La ejecución mediante garrote vil de un reo anónimo, en 1893, y la del célebre Salvador Puig Antich, en marzo de 1974, marcan el ciclo de este relato, que parece inspirado en el viejo método de interpretación de la historia del milenarista católico Gioacchimo de Fiore, seguido, entre otros, por Vico di Comte. Para Joan Adell Álvarez (Blanes, 1938), después de una etapa paternalista y despiadada, tras el uso de la fuerza represora y autodestructiva, vendría una época de civilización y progreso que culminaría en una tercera edad, de justicia y de paz, la edad del espíritu. Algo que —hoy lo sabemos— todavía está por llegar.

La Ley, el amor y la comodidad no han protegido a la saga burguesa de los Llopart, protagonista de esta novela (finalista del Premio Ramon Llull), de la violencia, la soledad y el dolor. Sus vidas se tambalean inciertas, oscilan entre situaciones incontrolables y misteriosas, de una crisis a otra, entre momentos que parecen suspender el tiempo y el vértigo de lo inesperado, entre el final fallido y la esperanza del cambio. Y es que las cosas se modifican de forma imperceptible, y un día, Sílvia  y Eduard, el joven matrimonio que cierra la narración, tras su lucha por la libertad individual y colectiva, se levanta y descubre que el mundo ya no es lo mismo, aunque todo parezca igual.

Sílvia y Eduard son los últimos representantes de una familia de comerciantes, industriales y profesionales liberales, marcada por la Semana Trágica, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil y el franquismo. Saga particular, con personajes femeninos surgidos de una novela del XIX, movidos por la fuerza de las emociones, que encarnan diferentes figuras del deseo y rompen los convencionalismos amorosos, intentando guardar las apariencias. Y con personajes masculinos, agentes del patriarcado —según la terminología feminista—, contaminados y exhaustos, cuya salud moral depende del estado del mundo. Son intolerantes, prepotentes, vengativos, e incluso cobardes, pero capaces de redención. Por eso su historia —esta historia— acaba bien, sin fantasías engañosas y frustrantes, con realismo, como debe ser. Acaba con la libertad de elegir, con la vuelta al hogar y al orden, con el amor entre iguales, reivindicando la pasión. Un mensaje subversivo. Y un paso adelante hacia lo mejor.

Anna M.Gil (La Vanguardia)

22 d’abr. 2011

Premis Humoràlia d'Humor Negre

El telèfon negre i altres relats                                                                                    El teléfono negro y otros relatos

21 d’abr. 2011

PREMI "HUMORÀLIA" D'HUMOR NEGRE

"Somriures d'ultratomba" de Joan Adell Álvarez

Quatre anys després de l’atorgament dels premis, Editorial Pagès en català i Editorial Milenio en Castellà, publiquen “El telèfon negre”, recull de contes d’humor negre on Joan Adell Álvarez hi aporta 11 relats sota el títol “Somriures d’ultratomba”

13 d’abr. 2011

Llenguatge i creació literària

NOTÍCIES DEL CPNL

Dijous, 7 d'abril de 2011

Xerrada de Joan Adell a Blanes

L'escriptor va parlar del llenguatge i la creació literària

Dimecres, 6 d’abril, l'escriptor Joan Adell va visitar la Sala Roberto Bolaño de la Biblioteca Comarcal de Blanes per parlar de llenguatge i de creació literària davant d'un públic format, especialment, per alumnes dels cursos de català i persones que participen en el programa de "Voluntariat per la llengua".


Fill de Blanes, i per tant molt proper al públic, Adell va fer una reflexió sobre el poder de les paraules per crear una història, per fer néixer uns personatges que no siguin simples simulacres de vida, sinó egos independents.

Amb un llenguatge clar i entenedor, va mostrar la complexitat que s’amaga darrere cada història narrativa i la voluntat d’escriure en la seva pròpia llengua tot i que se’n considera autodidacte. La motivació per llegir, la defensa de la llengua i les ganes de saber més i no defallir es van encomanar a un públic format sobretot per alumnes dels cursos de català.

Alguns alumnes, que havien llegit alguna de les seves obres durant els cursos, com El nàufrag i Matins grisos, van establir un torn de preguntes al final que va acabar essent una conversa interessant i propera entre escriptor i lectors.


                                                                                  


10 d’abr. 2011

PREMIS LITERARIS "CIUTAT DE SAGUNT" 2011

Esta vesprada s'ha fet entrega dels premis Literaris "Ciutat de Sagunt"
08/04/2011
Gabinet de Comunicació
Els guardonats han sigut, Joan Adell, Màrius Moneo i Orland Verdú, amb els premi de poesia, narrativa i teatre respectivament.

La Casa de Cultura Capellá Pallarés de Sagunt, ha sigut el lloc triat per a fer entrega dels premis Literaris "Ciutat de Sagunt" d'enguany. És la XIV edició que se celebra d'estos premis i els guardonats han sigut Joan Adell Álvarez, Màrius MoneoVilalta i Orland Verdú Jover.

El premi de poesia ha sigut per a Joan Adell Álvarez per l'obra "Tres Estrelles Michelin", una confluència de sentiments entre els quals destaca la nostàlgia, els somnis, l'amor i el desamor, la crítica social i el dolor de les absències. Autor de Blanes, va nàixer en 1938 i és llicenciat en Farmàcia i Medicina per la Universitat de Barcelona. Té editats llibres de contes, novel·les i poesia i ha rebut premis importants dins del territori nacional.
   
Els premis literaris "Ciutat de Sagunt", organitzats pel Gabinet de Promoció del València de l'Ajuntament de Sagunt, han rebut enguany 63 obres de tota l'àrea lingüística. Han optat al VIII Certamen de Teatre "Pepe Alba" un total de 12 obres; per al XII Certamen de Narrativa s'han presentat 23 originals, i en el XIII Certamen "Jaume Bru i Vidal" de poesia competien 28 obres. El jurat de poesia estava format pels poetes Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver; el de narrativa pels tres escriptors premiats en les ultimes convocatòries (Enric Lluch, Manel Joan Arinyó i Teresa Broseta). Per la seua banda, el de teatre estava compost pels professionals de teatre Lola López, María Jesús Suárez i Antoni Ruiz.  

L'acte d'entrega dels guardons ha sigut el colofó a una sèrie d'activitats organitzades pel Gabinet de Promoció del València que és realitzaven des del dia 4 d'abril al voltant de la literatura i de l'escriptor Enric Valor. La companyia saguntina Camí de Nora s'ha encarregat de dissenyar un acte d'un marcat caràcter audiovisual que vol reforçar el llaç, invisible a vegades, entre la tradició i la modernitat.

13 de març 2011

Sona el mar

És una simfonia que no podem entendre,
és l'obra inacabada d'un músic immortal
que escriu les seves notes bramant contra les roques
o vessa pianíssims damunt el vell sorral.

És un concert de peixos, d'escumes i sirenes
que van omplint de somnis pentagrames de sal,
o arpegis que tremolen damunt les cordes tenses,
brollant, com aus esquerpes, del fons del temporal.

No analitzeu la pauta ni li busqueu el ritme.
Fruïu d'aquest misteri caòtic i ancestral,
baixeu fins a la platja i, nus de prejudicis,
deixeu que us embolcalli la música del mar.

Joan Adell Álvarez

(Del recull "Primer Llibre de Poemes" - Relatsencatalà)

La nau inacabada

Reposava a la sorra, des de sempre,
desvalguda i emproada al mar,
esquelet de medís i estameneres,
despulles d'un somni badat al cel blau.

Va tornar a port abans de ser avarada,
—com tants anhels frustrats—
però la seva superba carcanada,
sense coberta ni eixàrcies ni pals,
va alimentar la meva fantasia,
les meves alades quimeres d'infant.

Podia ser la nau abandonada
d'un nàufrag ignorat,
o el vaixell en construcció d'algun pirata,
neguitós per guanyar-se  l'oceà.

Rere la boira, els matins bromosos
emergia, misteriós, el costellam.
Llavors m'esgarrifava l'aparença
d'un monstre agonitzant.

De sobte, un dia em van trencar el paisatge,
van endur-se la nau del meu sorral.
Però encara avui, quan baixo a aquella platja,
puc veure un mestre d'aixa fantasmal
damunt la seva nau inacabada,
solcant esmaperdut l'eternitat.

Joan Adell Álvarez

(Del recull "Primer Llibre de Poemes" - Relatsencatalà)

Entre dos blaus immensos

Avui la voluntat m'ha pres volada
com aquella gavina que
entre dos blaus immensos 
penja del vent.
I em sento captiu d'un desig excèntric,
volar com la gavina
per guaitar la vida a vista d'ocell.
Potser des d'allà dalt, net de prejudicis
i entre dos absoluts, el cel i el mar,
se'm faria entenedora
la mesquinesa ridícula de l'home,
aquest  còmic personatge
que es creu tan gran.

Joan Adell Álvarez

(Del recull "Sorrejant", Premi Mique Peris Segarra -
Ciutat de Castelló)

7 de març 2011

La felicitat

        "La primera obligació de l'home és ser feliç i la primera obligació de la filosofia és ajudar-lo a ser-ho". Això, naturalment, no ho dic jo, ho va dir Voltaire fa 300 anys. Altres filòsofs neguen la seva existència, com Fernando Sabater quan diu "...la felicidad es aquello que brilla donde yo no estoy". Pitjor per a ell.
        S'ha definit la felicitat com l'estat d'ànim que es complau en la possessió d'un bé. És una definició molt incompleta, però, si més no, deixa ben clar que la felicitat, com totes les emocions, és indefugiblement subjectiva. Hom és més o menys feliç en funció de les seves exigències personals i aquestes depenen tant de la idiosincràsia, com de l'entorn sociocultural, com de l'edat de cadascú. Això és fàcil d'entendre amb un exemple extrem: pensem què els cal per a ser feliços a un ciutadà del tercer món i a un europeu; molt probablement, el primer podrà sentir-se feliç assolint les seves necessitats més primàries, com menjar i beure, mentre que el segon pot ser que se senti desgraciat per no poder canviar de cotxe. Ambdues actituds emocionals són legítimes, encara que socialment injustes.
        Parlant de la vellesa, Frédéric Beigbeder ha dit, "quan s'envelleix, no s'és més feliç, però es posa el llistó més baix". I és que, de fet, assolir aquesta emoció tan abstracta que anomenem felicitat dependrà de l'alçada del nostre propi llistó. És com si cadascú dissenyés, inconscientment, els paràmetres de la pròpia felicitat. I aquest disseny no és gens estàtic, sinó que varia ininterrompudament amb l'edat, com sabem molt bé els que ja hem viscut alguns anys. Al llarg de la vida els objectius de felicitat van evolucionat i ho fan, crec, moderant les exigències, abaixant el llistó.
        I és bo que les coses funcionin d'aquesta manera, perquè les aspiracions, els anhels i les il·lusions amb que xifrem la pretesa felicitat, si sabem modular-los, ens ajuden a viure i poden ser un camí de superació. Penso que les il·lusions, per si mateixes, ja son una forma de felicitat. En un recent llibre, ("Si aquesta és la resposta, quina és la pregunta?"), que recomano a aquells que els agradi rumiar, Joge Wagensberg diu "la felicitat exigeix que el futur sigui incert". Totalment d'acord. Si tinguéssim el futur garantit ens podríem morir de pena, perquè ens mancarien les il·lusions.
        En un altre extrem, per l'Arthur Schopenhauer la felicitat és essencialment negativa: és només l'alliberament del dolor, un somni prèviament frustrat. Per a ser feliç, diu, s'ha de viure sense projectes ni anhels. Molt trist i, amb tots els respectes, fals.
        Jo no sé si, com se sol dir, la naturalesa és sàvia, però sí crec que en sap més que nosaltres. Per això em sembla perfecte que, amb el pas dels anys, l'ésser humà —sense proposar-s'ho— vagi temperant les seves exigències, els seus anhels, que no vol dir viure sense il·lusions sinó adaptar-les a la seva realitat vital. Aquest procés té lloc de manera natural, sense adonar-nos-en. És un de tants mecanismes de defensa amb que ens ha dotat la naturalesa i qualsevol excepció a aquesta regla (i n'hi ha) s'ha de catalogar com a decididament patològica.
        La felicitat existeix. La podem llegir en el somriure d'un nen, en els ulls dels enamorats o en la plàcida serenitat d'un vell, i en tantes i tantes petites coses de cada dia.  Però cal cercar-la i, sobre tot, acceptar que ha de ser limitada, com nosaltres mateixos.

Joan Adell Álvarez

5 de febr. 2011

Les paraules també moren

“No dec fidelitat al meu país, ni a la meva classe, ni a la meva família, si és que existeixen, sinó únicament a la meva llengua”. Són paraules de l'escriptor hongarès Péter Esterházy, una afirmació que a molts els pot semblar una mica radical, però que, en qualsevol cas, expressen un profund respecte per l’idioma, sentiment del qual molts catalans en som un pèl deficitaris. No ens costa gaire reivindicar la nostra personalitat política, emocionar-nos escoltant el cant dels segadors, glatir per les victòries d’un club de futbol que diu ser més que un club, o qualsevol altre signe de catalanisme absolutament legítim i respectable, però en canvi, a jutjar per les enquestes, ens és molt més difícil lluitar per la supervivència de la nostra llengua. He escrit lluitar i no ho esmeno, perquè vivim en un país on històricament ens ha calgut la lluita per defensar quelcom tan elemental com ho és la pròpia parla.
Fa uns dies vaig passar-li un text per a la seva correcció lingüística a una filòloga de cert prestigi, una maniobra a la que sovint ens veiem obligats tots aquells que, quan tocava, ens vam veure privats de l’aprenentatge reglat del català. Quan vaig rebre el meu text revisat, vaig veure que la filòloga m’havia censurat un seguit de mots, com ara cabòries, xavalla, àdhuc  o curull, entre d’altres. Consultat el motiu, la resposta va ser demolidora: “Llegint el teu escrit m’ha semblat que escoltava el Montilla de Polònia”, va dir-me la filòloga. L’argument em va fer rumiar. No tinc res contra aquell programa de tv3, ben al contrari, tot i resultar un punt repetitiu, és enginyós, està ben interpretat i el seu humor autocrític em sembla molt higiènic. El que passa és que som un poble lingüísticament tan desgraciat que, pel sol fet de ser poc utilitzats, ens avergonyim dels nostres propis mots i, per superar aquest acomplexat sentiment de vergonya, no sens acut altra sortida que ridiculitzar-los.
Durant aquells anys foscos que abans he al·ludit, el meu autor de capçalera va ser —encara ho és— Josep Pla, un prosista planer com el seu cognom, del qual vaig intentar aprendre la senzillesa de forma i la riquesa de contingut. Òbviament, no vaig aconseguir-ho, però mai no defensaré, ni oral ni escrit, un llenguatge pedant i rebuscat. Si l’idioma és, per definició, un sistema de comunicació, aquesta ha de ser, per damunt de tot, fàcil i entenedora. Aquí venen a tomb les paraules de Matthew Tree (la cita és llarga, però crec que val la pena):sembla que el català no és llengua de divertiment. Aquest fet hauria de canviar, s’ha d’apostar per la igualtat del català en tots els àmbits, en els formals i en els informals, a la feina però també a la discoteca... S’han de fer còmics en català, així com també literatura pornogràfica o videojocs o, fins i tot, revistes satíriques. En definitiva el català no ha de restar preservat, com en un lloc intocable fora de tot llenguatge obscè o pervers, que tant s’utilitza, tanmateix, en llengües molt vives com són l’anglès o el castellà”.
Crec que hauríem d’esforçar-nos a no empobrir la llengua amb complexos injustificats i amb abdicacions innecessàries. Tenim els mots que tenim, i cap d’ells no ens hauria d’avergonyir si els sabem utilitzar. Les paraules, talment com éssers vius, neixen, evolucionen i també moren. No cal que nosaltres les ajudem a caure.

Joan Adell Álvarez