26 de gen. 2011

des de la Setmana Tràgica fins a l'execució de Puig Antich i la mort de Franco

MATINS GRISOS

Finalista del Premi Ramon Llull 2010

Joan Adell Álvarez

Angle Editorial

413 pàgines. 22 euros

Seguint l'estela de la saga dels Rius presentada per Ignasi Agustí, Joan Adell Álvarez (Blanes, 1938) retrata també una nissaga burgesa, la dels Grau-Llopart, a qui el lector agafarà en marxa per la vida en la figura d'Anna Grau: el dia que anuncia el seu compromís matrimonial, els seus pares moriran en l'atemptat del Liceu; però les generacions també viuran des de la Setmana Tràgica fins a l'execució de Puig Antich i la mort de Franco.

El País

´A la vida tot pot ser novel·lesc, el taulell d´una farmàcia és com un confessionari´

                              DIARI DE GIRONA

 


Joan Adell Álvarez, Nascut a Blanes, on viu, és llicenciat en Farmàcia i col·laborador habitual de les revistes Actual i Recull. Un cop jubilat s'ha pres la literatura més seriosament. Tant, que amb la novel·la Matins grisos va ser finalista del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull-2010.

—Mentre despatxava aspirines i preservatius ja donava voltes a possibles arguments de novel·la?
—Efectivament, perquè tinc aquesta inquietud des de l'adolescència, però hi ha etapes de la vida amb altres prioritats.
—Va ser aquell noi que vol dedicar-se a les lletres però la família li diu que faci "alguna cosa de profit"?
—No va ser aquest el cas, perquè duia la inquietud bastant amagada. Va ser a partir de la jubilació, que hi vaig començar a dedicar moltes hores al dia. Fins aleshores no havia publicat res.
—Té alguna cosa de novel·lesca la vida d'un famacèutic a Blanes?
—A la vida tot pot ser novel·lesc. El taulell d'una farmàcia sovint és com un confessionari. La gent venia i m'explicava mil històries que no tenien res a veure amb el medicament que volia.
—Coneix més secrets d'un poble el farmacèutic o el capellà?
—(Riu) La veritat és que no ho sé, potser el farmacèutic, que el veuen més proper perquè és un home de carn i ossos. Tot i que els capellans d'ara també...
—Nelson Rodríguez, també escriptor però brasiler, va dir que als bars, als vetllatoris, a les cantonades i a les farmàcies sempre hi ha algú parlant de senyores que enganyen els marits.
—Ha, ha, és possible. Dono fe que no era cap cosa extraordinàriament freqüent, però sí que passava. Vaig eixugar força llàgrimes per aquest motiu, tant d'homes com de dones.
—A Matins grisos no falten amors no correspostos, adulteris, relacions frustrades... Tan difícils són les relacions home-dona?
—Molt difícils no deuen ser, perquè sinó, el món s'acabaria. Però poden ser complicades, sobretot si pel mig hi ha convivència, ja que conviure bé no sempre és fàcil.
—Quin argument increïble ha viscut en una nit de guàrdia?
—Més que arguments, moments dignes de ser part d'una novel·la. Com una nit d'estiu que va venir una parella que acabava de fer l'amor i demanaven una solució d'urgència per no tenir un fill. Per convèncer-me em van explicar tota la seva vida! Ara ja no caldria, amb la pastilla del dia després no cal explicar res al farmacèutic (riu).
—A la novel·la surten també execucions. Senyor farmacèutic: la pena de mort cura alguna cosa?
—Crec que no. Ho trobo una salvatjada i m'agradaria molt que la humanitat un dia la contemplés com un fet històric. Igual com ara parlem de la inquisició. Però jo ja no ho viuré.
—Algú de Provida li dirà que les farmàcies venen pastilles del dia després, que també maten...
—És un punt de vista respectable, del qual no discrepo del tot, ja que no és un preventiu sinó un avortiu. Però desenganyem-nos, no és el mateix un grup de cèl·lules que comença a reproduir-se que un ésser humà de carn i ossos, amb sentiments.

Girona, 15 gener 2011
ENTREVISTA D’ALBERT SOLER, GIRONA

AIXÍ COMENÇA EL PRIMER CAPÍTOL DE "MATINS GRISOS"

1

                        Feia un matí gris. Van instal·lar el patíbul arrecerat al mur de la presó. Els balcons i terrats del carrer de la Reina Amàlia eren atapeïts de ciutadans que no es volien perdre l'espectacle. Enfosquia l’escena la tètrica presència de les confraries d'encaputxats amb els seus hàbits i estendards negres arran del cadafal. Al voltant, policies a peu i a cavall controlaven la gentada que, dempeus, esperava el moment de l'execució. Tothom anava abrigat —l’hivern de 1893 va fer molt de fred, a Barcelona—, tothom menys el reu, un noi de dinou anys que estava a punt de morir per haver comès algun crim imperdonable. El baf de la gent es condensava per damunt dels caps o restava glaçat als mocadors que embolcallaven als més fredolics. Un pillet esparracat va enfilar-se a les branques nues d’un plàtan. Al noi que seia al tamboret del garrot li petaven les dents i, al seu voltant, com si volguessin alleugerir-li la por i el fred, s’hi aplegaven dos funcionaris, un capellà i un metge. Rere seu, el botxí prengué la maneta que en qüestió de segons aplicaria justícia. Tot va ser molt ràpid. El condemnat només va fer un parell d'estremiments i un crit ronc i curt. En el mateix instant, seguint una vella tradició, alguns pares —perquè te’n recordis!— li ventaven una clatellada al fill que els acompanyava. Tot seguit el metge feu un gest afirmatiu amb el cap i la policia va convidar el públic a desallotjar la plaça.
Va ser en la desbandada de la gent quan en Pere Llopart la veié plorant, recolzada en un portal. Se li va apropar.
                        —Puc ajudar-la, senyoreta?
                        L’Anna sabia que no era correcte parlar amb desconeguts, i menys en un lloc com aquell, però se sentia desolada i el jove que li oferia ajuda semblava educat. El seu aspecte era agradable i inspirava confiança. Tanmateix, en aquell moment hauria agraït el gest amable de qualsevol persona.
                        —Quina cosa tan horrible! —va fer entre sanglots.
                        —Marxem d’aquí. Si m’ho permet, l’acompanyaré.
                       Van enfilar el carrer de Sant Pau direcció a les Rambles, deixant enrere el rebombori de la gent.
—Perdoni, però… què hi feia vostè sola en aquell lloc?
—No estava sola. Anava amb unes amigues —li va explicar, ja més tranquil·la—. Fa uns dies, quan les autoritats van anunciar aquest ajusticiament, les meves amigues van començar a engrescar-se amb la idea d’assistir-hi. De primer, jo m’hi vaig resistir, però elles van fer mans i mànigues per convèncer-me.
                        —I les seves amigues, on són?
—Quan s’ha acabat… l’espectacle, han volgut apropar-se al patíbul. M’hi he negat en rodó i m’he quedat sola. Llavors ha aparegut vostè —li va respondre l’Anna, mentre s’eixugava les llàgrimes que li tornaven a aflorar.
En passar per davant del cafè Marsella, en Pere es va aturar.
—Li ve de gust prendre un cafè?
A aquella hora del matí el local era ple de gent, la majoria eren homes que començaven la seva jornada laboral amb una copa de cassalla per treure’s la son. Asseguts davant dues tasses de cafè, l’Anna s’exclamà:
—¿Com és possible que tota aquesta gent parli i rigui, ignorant el que acaba de passar a menys de cinc-cents metres d’aquí?
                        —És molt dur, però en el fons tota aquesta gent creu que el que acaba de passar al carrer de la Reina Amàlia els garanteix seguir rient cada matí. Potser alguns, com vostè i jo, intenten espantar la por.
                        L’Anna observava en Pere amb tota la curiositat que li permetien les bones maneres. No era gens correcte seure en un cafè amb un desconegut, però ara, després del que acabava de viure, la proximitat d’aquella persona amable i educada li transmetia una agradable sensació de seguretat. Qui deu ser aquest jove? ¿I què hi feia ell al carrer de la Reina Amàlia?
—El meu nom és Pere Llopart —va dir, com si li hagués llegit el pensament—. Sóc advocat i he assistit a l’execució d’aquest matí amb una delegació del meu Col·legi. Una comesa ingrata, però que quan toca, s’ha de fer.
—En canvi jo hi he anat per diversió, com qui va al teatre o a un ball de festa major. Mai no m’ho perdonaré!
—No es culpi. Fins i tot d’experiències com aquesta se’n pot treure algun profit.
—Li estic molt agraïda pel seu gest. No sé pas què hauria fet sense la seva ajuda. Em dic Anna Grau —allargant-li la mà enguantada per damunt la taula.
Feia una estona, quan la va veure en aquell portal, en Pere ja va parar esment en els ulls negres, llavors plens de llàgrimes, d’aquella noia, però ara la tenia prou a prop per apreciar la seva mirada dolça i càlida. Li semblava molt jove, potser no devia tenir ni vint anys, alta i prima, vestia amb elegància un senzill conjunt gris fosc de faldilla i jaqueta sense solapes cordada fins el coll. Coneixia les pròpies limitacions en el tracte amb les noies; per inseguretat, per timidesa, no ho sabia ben bé, però als seus vint-i-cinc anys no tenia cap experiència en aquest terreny. No obstant això, potser per les circumstàncies que s’hi donaven, amb aquella jove se sentia arrauxat. Li costaria demanar-li, però si no ho feia sabia que se’n penediria durant molt de temps.
—Anna, perdoni ¿li semblaria bé que, tal vegada, ens tornéssim a veure lluny de tot això?
—M’agradaria molt —li va respondre sense rumiar-ho gens, amb el primer somriure alegre de tot el matí—. Diumenge que ve aniré amb les amigues a passejar pel parc de la Ciutadella. A les onze serem a la vora del llac.

23 de gen. 2011

MATINS GRISOS


          FINALISTA PREMI RAMON LLULL
                                    2010



Matins grisos és la crònica intensa d’una família sacsejada per la Història. Al llarg del segle revoltat que transcorre entre les bombes del Liceu i la mort de Franco, la família Llopart pateix en la pròpia pell bona part dels conflictes que viu el país: la Setmana Tràgica, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil, la dictadura de Franco, amb les execucions de Grimau, Txiki, Puig Antich... Un segle d’inútil violència política, d’ideals trencats.

La novel·la arrenca amb la coneixença de Pere Llopart, un jove advocat, i Anna Grau, filla d’un empresari del tèxtil, mentre tenia lloc una de les últimes execucions públiques a Barcelona. S’enamoren, festegen i el dia que anuncien el seu compromís, els pares d’ella moren en l’atemptat del Liceu.

Com si aquest fet sagnant caigués sobre ells com un estigma, la seva relació personal se’n ressentirà profundament i també les que viuran els seus descendents, amb amors no correspostos, adulteris, relacions frustrades i matrimonis esquerdats.

A cavall de Barcelona, París i Santelm (una població de la costa catalana), els membres de la família Llopart busquen insistentment moments comuns de felicitats. Però massa sovint els matins són grisos, bruts, dolorosos.

Esplèndid retrat en gris d’una nissaga burgesa i d’un segle convuls.

Un al·legat contra la pena de mort i la violència política.

15 de gen. 2011

La metàfora més antiga...

Velles paraules damunt vells pergamins; velles ampolles que el nàufrag llança al mar amb la vaga esperança que algú, tal vegada quan d’ell només resti un polsim de cendra entre els esculls, llegeixi el seus missatges. I els entengui.
És l’ampolla del nàufrag, la metàfora més antiga del món.