5 de febr. 2011

Les paraules també moren

“No dec fidelitat al meu país, ni a la meva classe, ni a la meva família, si és que existeixen, sinó únicament a la meva llengua”. Són paraules de l'escriptor hongarès Péter Esterházy, una afirmació que a molts els pot semblar una mica radical, però que, en qualsevol cas, expressen un profund respecte per l’idioma, sentiment del qual molts catalans en som un pèl deficitaris. No ens costa gaire reivindicar la nostra personalitat política, emocionar-nos escoltant el cant dels segadors, glatir per les victòries d’un club de futbol que diu ser més que un club, o qualsevol altre signe de catalanisme absolutament legítim i respectable, però en canvi, a jutjar per les enquestes, ens és molt més difícil lluitar per la supervivència de la nostra llengua. He escrit lluitar i no ho esmeno, perquè vivim en un país on històricament ens ha calgut la lluita per defensar quelcom tan elemental com ho és la pròpia parla.
Fa uns dies vaig passar-li un text per a la seva correcció lingüística a una filòloga de cert prestigi, una maniobra a la que sovint ens veiem obligats tots aquells que, quan tocava, ens vam veure privats de l’aprenentatge reglat del català. Quan vaig rebre el meu text revisat, vaig veure que la filòloga m’havia censurat un seguit de mots, com ara cabòries, xavalla, àdhuc  o curull, entre d’altres. Consultat el motiu, la resposta va ser demolidora: “Llegint el teu escrit m’ha semblat que escoltava el Montilla de Polònia”, va dir-me la filòloga. L’argument em va fer rumiar. No tinc res contra aquell programa de tv3, ben al contrari, tot i resultar un punt repetitiu, és enginyós, està ben interpretat i el seu humor autocrític em sembla molt higiènic. El que passa és que som un poble lingüísticament tan desgraciat que, pel sol fet de ser poc utilitzats, ens avergonyim dels nostres propis mots i, per superar aquest acomplexat sentiment de vergonya, no sens acut altra sortida que ridiculitzar-los.
Durant aquells anys foscos que abans he al·ludit, el meu autor de capçalera va ser —encara ho és— Josep Pla, un prosista planer com el seu cognom, del qual vaig intentar aprendre la senzillesa de forma i la riquesa de contingut. Òbviament, no vaig aconseguir-ho, però mai no defensaré, ni oral ni escrit, un llenguatge pedant i rebuscat. Si l’idioma és, per definició, un sistema de comunicació, aquesta ha de ser, per damunt de tot, fàcil i entenedora. Aquí venen a tomb les paraules de Matthew Tree (la cita és llarga, però crec que val la pena):sembla que el català no és llengua de divertiment. Aquest fet hauria de canviar, s’ha d’apostar per la igualtat del català en tots els àmbits, en els formals i en els informals, a la feina però també a la discoteca... S’han de fer còmics en català, així com també literatura pornogràfica o videojocs o, fins i tot, revistes satíriques. En definitiva el català no ha de restar preservat, com en un lloc intocable fora de tot llenguatge obscè o pervers, que tant s’utilitza, tanmateix, en llengües molt vives com són l’anglès o el castellà”.
Crec que hauríem d’esforçar-nos a no empobrir la llengua amb complexos injustificats i amb abdicacions innecessàries. Tenim els mots que tenim, i cap d’ells no ens hauria d’avergonyir si els sabem utilitzar. Les paraules, talment com éssers vius, neixen, evolucionen i també moren. No cal que nosaltres les ajudem a caure.

Joan Adell Álvarez