26 de set. 2011

El viatger

Viatger d’un tren que no és el teu,
ja has perdut l’esma de preguntar-te on vas.
Rere els vidres, entelats pel temps,
mentre el paisatge passa, indiferent com tu,
vas deixant enrere pensaments que es perden
damunt les andanes desertes i grises
de pobles sense nom.
No recordes ni la data ni el lloc
de la teva partença,
ni per què va ser aquest
i no qualsevol altre
el tren on vas pujar.
I tant te fa.
Avui (i ahir i demà)
seus indolent al teu seient de fusta
llepat per mil natgeres de tercera.
Veus pujar i baixar gent
que et mira displicent
i que tu ignores.
La teva vista es perd finestra enllà,
cansada d’erms, fatigada d’un sol
que et crema els ulls.

Tal volta, en fer-se fosc,
la llum fugissera d’una llar estranya
t’encisarà breument.
Potser tremolaràs.
I, més orfe que mai,
seguiràs el teu viatge
admetent, desolat,
que encara ets viu.

Joan Adell Álvarez
PREMI  AULES UNIVERSITÀRIES 

                                       XXIX JOCS FLORALS DE LA TARDOR

                                       AJUNTAMENT DE BARCELONA

Divendres

Les tres. A les tres és sempre massa tard o massa d'hora per fer allò que un vol fer. Un estrany moment de la tarda. Avui és intolerable.
Un sol fred emblanqueix la pols dels vidres. Cel pàl·lid, entelat de blanc. Aquest matí els regerots de banda i banda dels carrers estaven glaçats.
Digereixo pesadament, prop del radiador; sé per endavant que és un dia perdut. No faré res de bo, llevat, potser, d'entrada la nit. És a causa del sol; daura vagament les brutes calitges blanques, suspeses en l'aire damunt les obres del carrer, penetra a la meva habitació, tot ros, tot pàl·lid, exhibeix quatre reflexos deslluïts i falsos damunt la taula.
La meva pipa sembla pintada amb un vernís daurat que, de moment, atreu els ulls per la seva aparença alegre. Tot mirant-la, però, el vernís es fon i no resta més que un gran rastre descolorit damunt un tros de fusta. I tot és així, tot, àdhuc les meves mans. Quan es posa a fer aquest sol, valdria més anar-se'n al llit. Però aquesta nit passada he dormit com un soc i no tinc son.

Jean-Paul Sartre  (La Nàusea)