"La primera obligació de l'home és ser feliç i la primera obligació de la filosofia és ajudar-lo a ser-ho". Això, naturalment, no ho dic jo, ho va dir Voltaire fa 300 anys. Altres filòsofs neguen la seva existència, com Fernando Sabater quan diu "...la felicidad es aquello que brilla donde yo no estoy". Pitjor per a ell.
S'ha definit la felicitat com l'estat d'ànim que es complau en la possessió d'un bé. És una definició molt incompleta, però, si més no, deixa ben clar que la felicitat, com totes les emocions, és indefugiblement subjectiva. Hom és més o menys feliç en funció de les seves exigències personals i aquestes depenen tant de la idiosincràsia, com de l'entorn sociocultural, com de l'edat de cadascú. Això és fàcil d'entendre amb un exemple extrem: pensem què els cal per a ser feliços a un ciutadà del tercer món i a un europeu; molt probablement, el primer podrà sentir-se feliç assolint les seves necessitats més primàries, com menjar i beure, mentre que el segon pot ser que se senti desgraciat per no poder canviar de cotxe. Ambdues actituds emocionals són legítimes, encara que socialment injustes.
Parlant de la vellesa, Frédéric Beigbeder ha dit, "quan s'envelleix, no s'és més feliç, però es posa el llistó més baix". I és que, de fet, assolir aquesta emoció tan abstracta que anomenem felicitat dependrà de l'alçada del nostre propi llistó. És com si cadascú dissenyés, inconscientment, els paràmetres de la pròpia felicitat. I aquest disseny no és gens estàtic, sinó que varia ininterrompudament amb l'edat, com sabem molt bé els que ja hem viscut alguns anys. Al llarg de la vida els objectius de felicitat van evolucionat i ho fan, crec, moderant les exigències, abaixant el llistó.
I és bo que les coses funcionin d'aquesta manera, perquè les aspiracions, els anhels i les il·lusions amb que xifrem la pretesa felicitat, si sabem modular-los, ens ajuden a viure i poden ser un camí de superació. Penso que les il·lusions, per si mateixes, ja son una forma de felicitat. En un recent llibre, ("Si aquesta és la resposta, quina és la pregunta?"), que recomano a aquells que els agradi rumiar, Joge Wagensberg diu "la felicitat exigeix que el futur sigui incert". Totalment d'acord. Si tinguéssim el futur garantit ens podríem morir de pena, perquè ens mancarien les il·lusions.
En un altre extrem, per l'Arthur Schopenhauer la felicitat és essencialment negativa: és només l'alliberament del dolor, un somni prèviament frustrat. Per a ser feliç, diu, s'ha de viure sense projectes ni anhels. Molt trist i, amb tots els respectes, fals.
Jo no sé si, com se sol dir, la naturalesa és sàvia, però sí crec que en sap més que nosaltres. Per això em sembla perfecte que, amb el pas dels anys, l'ésser humà —sense proposar-s'ho— vagi temperant les seves exigències, els seus anhels, que no vol dir viure sense il·lusions sinó adaptar-les a la seva realitat vital. Aquest procés té lloc de manera natural, sense adonar-nos-en. És un de tants mecanismes de defensa amb que ens ha dotat la naturalesa i qualsevol excepció a aquesta regla (i n'hi ha) s'ha de catalogar com a decididament patològica.
La felicitat existeix. La podem llegir en el somriure d'un nen, en els ulls dels enamorats o en la plàcida serenitat d'un vell, i en tantes i tantes petites coses de cada dia. Però cal cercar-la i, sobre tot, acceptar que ha de ser limitada, com nosaltres mateixos.
Joan Adell Álvarez
