EL CARNET PER PUNTS

Deixi'm que li ho expliqui, senyor guàrdia. Vaig arribar a sentir-me, no utilitzat, sinó explotat per la família. Potser la major part dels homes, en assolir la jubilació, poden arribar a sentir-se explotats, no només per la família sinó per la societat en general. En el meu cas, la utilització abusiva de la meva persona, del meu temps, de la meva lli-ber-tat quedava circumscrita a l’àmbit familiar. I, potser precisament per això, es va fer decididament opressiva.

Durant tota la meva vida laboral vaig contemplar la jubilació com l’espai ideal de la independència, de l’emancipació, del lliure albir. Quan et jubilis seràs vell —pensava quan encara era jove—potser no t’aguantaràs els pets, però fotràs el que voldràs. A mesura que m’anava fent gran, anava acariciant, amb ànsia que creixia dia a dia, els meus projectes lúdics de futur. No ho fa mai això vostè, senyor guàrdia? Quan t’instal·lis en aquella terra de promissió —em repetia—, quan arribis a aquell port acollidor, merescut recer per a qui, com tu, ha dut una llarga vida activa d’esforç i sacrifici, seràs lliure. Per fi disposaràs de temps, del teu temps, per fer tot allò que durant quaranta cinc anys no has pogut fer: escriure aquella novel·la començada fa vint anys i que, encara que l’acabis, no llegirà ningú; entrar a les galeries d’art i omplir-te els ulls d’aquells objectes que mai no seran teus; demanar a les agències turístiques que et preparin aquell viatge que no faràs mai; passar llargues estones a les llibreries, acariciant lloms de llibres que no podràs llegir; passejar pel carrer gaudint del sol i de les dones que pots mirar sense cap recança, perquè saps que t’ignoren. Un seguit de frustracions, potser pensarà vostè, però no, mai no és frustrant tocar les il·lusions amb la punta dels dits. La frustració arriba quan les circumstàncies t’empenyoren els dits.

Quan em vaig jubilar, per extravagant que pugui semblar-li, la meva família va empenyorar-me els dits. Més exactament, mels va posar damunt el volant d’aquest cotxe. Potser tot va començar aquell dia que, escoltant les dificultats que la meva filla tenia per anar a recollir els nens a l’escola, li vaig dir: “no t’amoïnis, nena, ja hi aniré jo”. Boca muda mai no és batuda, diu la dita, però aquell dia vaig perdre una irrepetible ocasió de restar callat. Es veu que vaig fer-ho tan bé, els nens van divertir-se tant, tornant del cole amb l’avi, que al cap d’un parell de dies la meva filla, com qui fa una gran concessió, em va dir: “pare, per què no vas a recollir els nens?”. La propera vegada, el to va canviar: “pare, oi que aniràs a recollir els nens?”. L’endemà, ja va ser un fet consuetudinari: “pare, recorda’t que els nens pleguen a les cinc”. Des de llavors, tots els dies de la meva vida, a dos quarts de cinc agafo el cotxe per anar a recollir els nens. Darrerament, aquesta maniobra s’ha complicat, perquè els nens ja han entrat a aquella edat que cal fer activitats extraescolars, una sofisticada estratègia per alliberar el pares (i per hipotecar l’avi), així que, quan ja els he embarcat al cotxe a la porta del col·legi, els he d’acompanyar, la nena a ballet i el nen a judo. Com que he de recollir-los novament a dos quarts de vuit, no tinc temps d’anar enlloc i els espero dins del cotxe, mal aparcat a qualsevol gual, perquè tampoc és qüestió de pagar dues hores de pàrquing cada dia. Si el trànsit m’ho permet —què li haig d’explicar a vostè d’això— a les vuit arribo a casa, donant per enllestida la meva tarda lúdica de jubilat.

Els matins no són tan rígids. Se m’assignen feines més circumstancials: acompanyar la sogra al metge, traslladar algun moble al nou pis de la nena, recollir la compra del súper, acompanyar algú a l’aeroport, és a dir, feinetes. Feinetes que em foten els matins a la misèria. Sistemàticament, quan sorgeix la necessitat de fer quelcom que exigeix la utilització d’un cotxe, ningú pateix: “ja ho farà l’avi, que té tot el dia lliure”. Durant molt de temps, he intentat equilibrar la meva ment amb reflexions del tipus, és fantàstic fer-se vell sentint-se útil. Però ben aviat aquests tòpics van deixar de ser-me útils. Vaig arribar a sentir-me molt desgraciat.

La meva vida, senyor guàrdia, va començar a canviar el dia que es va aprovar la llei del permís de conduir per punts. Aquell dia vaig veure un bri de llum al final del túnel, un espai per a l’esperança. Què passaria, vaig preguntar-me, si aconseguís perdre els dotze punts del meu carnet? Passaria que, per fi, podria alliberar-me de la meva condició de xofer sense gorra, podria escriure, llegir, passejar (a peu!) gaudint del sol i de les dones que m’ignoren, tornaria a tocar les il·lusions amb la punta dels dits!

Des del primer moment vaig ser conscient que el meu pla no seria gens fàcil, perquè calia cometre infraccions sense posar en perill la vida de ningú. I les infraccions bones, vostè ho sap, les que et treuen els punts de sis en sis, són molt arriscades. Mai no m’he drogat, sóc abstemi i ja no tinc edat de circular en sentit contrari. Per tant, hauria de gastar-me els punts de mica en mica, amb infraccions lleus. El primer que vaig fer va ser comprar-me un detector de radars, no només perquè la seva tinença està penada amb dos punts, sinó per accelerar a fons en el moment de detectar-los, excedint la velocitat i perdent quatre punts més. Sis punts, mig carnet, d’una tacada! Vaig intentar-ho deu o dotze cops, però mai, ni una sola vegada, vaig ser denunciat. Quan veia algun dels seus companys, immediatament agafava el mòbil —desconnectat, naturalment— i me’l posava a l’orella fent veure que parlava. Simultàniament, em descordava el cinturó de seguretat i, si ja era fosc, apagava els fars. Si el policia no em veia —que era el que passava amb més freqüència— donava voltes a l'illa fins cridar-li l’atenció.

Durant tot un any, senyor guàrdia, amb aquesta mena de picardies he arribat a perdre sis punts, però em sento cada dia més abatut. Sóc gran i no tinc coratge per seguir. Ara m’he saltat aquest stop i vostè m’ha vist. Quatre punts! Ha estat fantàstic! Però fixis, senyor guàrdia, només que vostè apuntés en aquesta butlleta que ha vist el meu detector de radars, perdria dos punts més i s’acabaria el meu calvari. Li prego, jove! Tingui pietat d’aquest pobre vell i emporti’s els sis punts que em resten!

Joan Adell Álvarez
Primer Premi de Narrativa Breu d'Artesa de Segre, 2008