Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JOIES ALIENES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JOIES ALIENES. Mostrar tots els missatges

22 de des. 2011

Una pared devastada

Fa poques setmanes vaig anar a sopar amb el meu fill a un restaurant de Gràcia. Era un restaurant reformat però modest,
on havien tret el guix que revestia les parets, deixant al descoberts l’estructura més íntima. Una estructura de maó,
pedra i totxana que evidenciava l’evolució de diversos períodes constructius i adaptacions. També eren evidents les cicatrius
de regates en totes les direccions per on havien passat les canonades d’aigua o conduccions elèctriques, forats per encastar
les caixes de connexions o els interruptors i altres esvorancs com mossegades de ràbia, fúria o desesperació, descarregada
sense cap sentit en aquella humil superfície. No vaig poder treure els ulls d’aquella pell maltreta que seguia donant-nos aixopluc,
durant una bona estona. Vam sortir del restaurant satisfets de menges i conversa. Camí de l’estació del metro, continuàvem
engrescats en utopies i converses impossibles. La nit era suau, quasi de seda, el carrer mandrosament il·luminat, les portes
tancades, altres converses, alguna rialla i un indigent arraulit com un gos atonyinat dins un farcell de mantes. Al seu voltant
seguien les rialles i les passes i les mirades, indiferents a l’enderroc embolcallat de mantes, un estuc rònec per tapar les nafres
d’una paret devastada, en fallida vertical. Vaig pensar en les parets del restaurant que, malgrat totes les envestides encara era
sòlida i donava aixopluc i en que tots tenim les nostres cicatrius que la vida ens ha tatuat, però que hem de seguir alçant-nos
sòlidament per donar aixopluc i construir un món millor, potser fins i tot diferent.

Per un sòlid 2012.
 
Leonci Canals
 
 

30 de nov. 2011

EL ARTE COMO EXPIACIÓN. Un assaig documentat i suggeridor.


Anna Adell Ceixell, historiadora de l'art, ens ofereix una nova perspectiva de l'art. Cent pàgines valentes i intel·ligents que es mereixen la nostra atenció. Heus aquí un petit tast:

"A estas alturas de la histotia humana parece evidente que la enfermedad es una construcción cultural. Los médicos de la Antigua Grecia consideraban que la histeria era causada por el movimiento del útero. Hipócrates y sus coetáneos iniciaron la leyenda sobre su origen pasional, atribuyendo a la insatisfacción sexual el motivo de los espasmos.
"El psicoanálisis liberó a la histeria de sus fundamentos orgánicos asociándola a represiones psíquicas de sucesos traumáticos, pero la imagen de la histeria siguió llevando la marca de la voluptuosidad femenina.
"Charcot realizó un catálogo gráfico del despliegue de muecas y gestos que sacuden los cuerpos presos por un ataque. Estas láminas inspiraron una serie de oleos en los que Marina Nuñez asociaba la visión deformada de esta enfermedad con los prejuicios que alienan a la mujer de su propia naturaleza. En estas pinturas el rojo intenso de las carnaciones acentúa la impresión de las órbitas desencajadas i de la crispación de las extremidades..."

26 de set. 2011

Divendres

Les tres. A les tres és sempre massa tard o massa d'hora per fer allò que un vol fer. Un estrany moment de la tarda. Avui és intolerable.
Un sol fred emblanqueix la pols dels vidres. Cel pàl·lid, entelat de blanc. Aquest matí els regerots de banda i banda dels carrers estaven glaçats.
Digereixo pesadament, prop del radiador; sé per endavant que és un dia perdut. No faré res de bo, llevat, potser, d'entrada la nit. És a causa del sol; daura vagament les brutes calitges blanques, suspeses en l'aire damunt les obres del carrer, penetra a la meva habitació, tot ros, tot pàl·lid, exhibeix quatre reflexos deslluïts i falsos damunt la taula.
La meva pipa sembla pintada amb un vernís daurat que, de moment, atreu els ulls per la seva aparença alegre. Tot mirant-la, però, el vernís es fon i no resta més que un gran rastre descolorit damunt un tros de fusta. I tot és així, tot, àdhuc les meves mans. Quan es posa a fer aquest sol, valdria més anar-se'n al llit. Però aquesta nit passada he dormit com un soc i no tinc son.

Jean-Paul Sartre  (La Nàusea)

11 de jul. 2011

Tres haikus d'estiu

1.
Com si fos verge
aquella mossa esguarda
canut de mascle.

2.
Un trau travessa
espasa ben guarnida
entre les cames.

3.
Tendra i salvatge
cavalca l'amazona
de nou la vida.
 
rnbonet

4 de juny 2011

Jesucrist Superestar



(En el 16º aniversario de la revista ACTUAL)

Bajo la luz cegadora de los focos, las ráfagas de los flases y el brillo mediático de las cámaras televisivas, una complexión atlética, joven y bella, activa sexualmente, como la que atesora el cuerpo pecador yacente, puede poner en riesgo con suma facilidad cualquier idea de castidad aprendida o heredada, puesto que la carne es débil y el rock & roll en un arrebato puede confundir la virtud de la continencia.

La Internet y demás tecnologías de la comunicación sostienen hasta aquí lo dicho y alimentan a su vez, virtualmente, al inter-nauta del siglo XXI proyectando su estela de navegador solitario hacia el devenir con tal ímpetu, que no hay dios viviente que pueda parar semejante acelerón estratosférico. Echando un vistazo al pasado remoto, se supone que en los tiempos del enviado todo debía ser muy precario. Sin comunicaciones de ningún tipo, el poder podía manejar a la población a su libre albedrío. Sin el conocimiento de las cosas el miedo atenazaba la razón y no se podía ver, ni siquiera intuir, aquello que sucedía más allá de uno mismo. Según las fuentes, el enviado apareció en un momento comprometido mientras se gestaba el embrión de una crisis social. Irrumpió en el sí de unas vidas hasta el momento analfabetas de haber pecado, diciendo que con él y con la mujer que le acompañaba viajaba la buena nueva de que en adelante serían todos hermanos. En este punto es necesario aclarar que, de haber hecho una proyección en el tiempo, se hubiese podido visionar en el futuro su ensangrentado fin, un final por otra parte redondo que se reinició con una nueva historia ahíta de luces y de sombras. Entre otros resplandores no faltó por supuesto el rock & roll ni su incuestionable poder de penetración a escala planetaria, lo cual propició la mayor difusión biográfica de la modernidad con ‘Jesucristo Superstar’. La ópera-rock más importante jamás igualada, y sin embargo él no lo sabía en aquel momento, también ignoraba que después del primer contacto con sus adeptos seguirían otros en los cuales hablaría de lo divino, lo terrenal, el liderazgo de grupo y de la figura de un padre invisible dueño y señor del universo que los estigmatizaría a todos con el pecado mortal. Así que el grupo fue creciendo hasta el punto que la autoridad competente decidió tomar cartas en el asunto. En aquel momento de su vida el enviado tenía poco más de treinta años: era joven y bello, activo sexualmente, de complexión atlética como la que atesoraba aquel cuerpo pecador yacente bajo los focos, flases, brillos mediáticos y televisivos.

ed. 196 -Carolina Kembamba - 11 mayo 2011

29 de maig 2011

Un poema de Laura Dalmau

                                  bulímia de cares menudes


                            La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
                            Vol aprimar-se amb la pell blanca
                            xopada d’ideologies sense pèl.
                            Ha descobert l’efecte òptic
                            d’un cos, les mans amb olor a saliva
                            i el fred de la consciència rentada
                            sense haver d’engendrar cap àpat.
                            L’aigua li trenca el color vermell
                            perfumant la seva habitació adolescent.
                            Les joguines fa temps que oblidades,
                            dormisquegen escoltant el soroll
                            de la cadena, en silenci, obstinada.