Jo
no vull res, de tu, però faràs bé
si recordes l’olor de terra molla
quan a l’octubre s’esberla la carn
dels camps esgotats en tancar el cicle.
El futur és la sembra del present
amb llavors de collites del passat.
És el primer poema d’aquest llibre que teniu a les mans, el cicle de la vida, un fenomen inabastable que el poeta ens narra amb sis versos, tensos i precisos; el cicle de la vida arran de terra, que és on brolla la poesia autèntica, sense trampa ni cartró.
I veurem, a mesura que avancem en la lectura, com Vicenç Ambrós es resisteix a perdre peu, un exercici no sempre fàcil en el món, de vegades massa eteri, de la poesia. Ell sap que aquest és el camí de la sinceritat i el segueix sense recança, tot i que en un moment donat li sorgeix el dubte: Ben mirat, dec ser tan convencional / que en el fons m’he convertit en “rara avis.”
Ambrós és prou sincer per confessar-nos: No sé què n’esperava, jo, de mi. / Vaig arraconar les expectatives / amb un gest de valenta covardia, / i ara sé que no tinc escapatòria / ni molt menys voluntat de compadir-me.
La mateixa sinceritat que li permet plorar sense vergonya:
Esquivant les estries de la pell
com rius que serpentegen fins al mar,
les llàgrimes avancen cap als llavis.
Només me’n restarà la salabror.
Perquè, com afirma en el poema immediat, Encara sóc capaç d’emocionar-me / i sé que crec en tot allò que sóc.
Aquesta fe en si mateix, que ja ens apuntava tot just encetat el poemari —Sóc, i és aquesta l’única certesa—, lluny de ser una postura arrogant, és la reafirmació de les pròpies incerteses —Si jo pogués descriure la incertesa, potser me n’abstindria abans de fer-ho—, el punt de partida més intel·ligent per desgranar en versos, sense dogmatismes, la seva lúcida visió de les coses. Al llarg del seu recull, Ambrós ens parla del cosmos i la ment; de la fragilitat de la memòria; de la buidor d’un capvespre de diumenge; dels avantpassats quan al calendari de la terra s’albira la diada de Tots Sants; de la incongruència del destí; de la solitud assumida; de la llibertat —ingent presó de tots els anhels irrealitzables—; de la solidaritat, i, naturalment, de la poesia:
I per això, sempre i a tot arreu,
a despit de la mètrica o del ritme,
ens pot sobrevenir la sensació
d’una nova i refrescant plenitud.
El poeta Ambrós voldria veure-ho tot amb ulls d’infant. Sap que no és possible i es resigna: Ho voldria i, tanmateix, en tinc prou / amb un somriure fresc i contagiós. Per contra, ja adult, encara fantasieja entorn a un viatge impossible: És a punt l’equipatge per si mai / he de reprendre el trajecte aparcat / en algun calaix de l’adolescència. / Ara tinc el que creia que cercava, / però són massa fondes, les arrels.
Potser fent honor al títol del recull, Asimetria —l’etern conflicte del seny i el desig—, en Vicenç Ambrós no ens ha regatejat algunes mostres del seu lirisme més pur, i a mi m’abelleix imaginar el poeta prenent les notes d’aquest apunt pictòric de tardor, per les terres del seu estimat Lluçanès:
El vent invoca l’estol d’orenetes
tot fent voleiar les fulles cruixents.
Es congria, discreta, la tardor,
com una melodia esmunyedissa
que imposa la romàntica nostàlgia
rere els vidres, convertits en miralls.
Pròleg de Joan Adell Álvarez
