He de confessar que fa molt de temps que no practico ni els banys de mar ni les llargues estades a la sorra de les nostres platges per prendre el sol, però de seguida afegiré que l’abandó d’aquell costum no obeeix a cap mena de principi ni molt menys a cap prejudici vers un hàbit que, al llarg de molts anys, va omplir els meus estius d’amables i inoblidables hores de lleure i esbarjo. Senzillament, com succeeix sovint al llarg de la vida, sense causa aparent, un bon dia vaig deixar d’anar a la platja per banyar-me i prendre el sol.
Darrerament, quan arriba el bon temps i la sorra comença a omplir-se de banyistes, caic en la temptació d’intentar esbrinar les causes d’aquest canvi, sense cap resultat satisfactori. I la conclusió sempre és la mateixa: per bé o per mal, l’home és un animal mutable i no val la pena posar-se pedres al fetge. El gran consol és que Heràclit tenia raó i que, si demà anés a banyar-me, ni jo ni el mar ja no seriem ni el mateix home ni el mateix mar de temps passats.
Tota aquesta divagació ha sorgit de la recent lectura d’un curt i deliciós conte de Palau i Fabre al qual li he robat el títol que encapçala aquest escrit. Palau ens explica el somni d’una noia que tots els matins, en una mena de ritu iniciàtic, se submergia i nedava mar endins a la recerca d’una aigua nova, primigènia, que tenia la virtut de rejovenir-la. Per aconseguir-ho, Magda, que aquest era el nom de la noia, havia de salvar un munt d’obstacles: la sorra, més bruta del que hom desitjaria, la primera franja d’aigua, enterbolida pels jocs i el xipolleig d’infants i de gent gran. Superades aquestes primeres dificultats, la voluntariosa nedadora ensopegava amb una barrera d’embarcacions, navegant o fondejades, els motors de les quals havien oliat una bona llenca de mar. Seguia nedant, allunyant-se cada cop més de la platja, de les aigües contaminades, de les embarcacions i d’altres banyistes fins arribar, després de molts intents fallits, a un lloc tan impol·lut que podia contemplar el seu cos de dalt a baix, talment “com una agulla que s’afonés en aquell medi translúcid”, diu Palau i Fabre amb belles paraules. I era en aquell moment quan percebia l’acció benefactora de l’aigua nova, regenerant-li l’ànima i el cos. Havia de tornar en terra, naturalment, i per tant hauria de travessar de nou les zones ensutzades, però tant era: ningú no li trauria aquell vigoritzant bateig matinal.
No explicaré el final del conte, però em permeto recomanar als meus lectors que el llegeixin tot sencer i que interpretin la seva metàfora. Jo he preferit no anar més enllà de la forma —bellíssima— de la narració. Perquè, salvant totes les distàncies, qui de nosaltres, nedant per les aigües del nostre mar, no ha experimentat alguna vegada sensacions comparables a les de la somiadora Magda? Qui, més o menys addicte als banys de mar, no ha desitjat algun cop l’impossible contacte d’una aigua primigènia?
Joan Adell Álvarez
Revista Recull. Maig-2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada