1.- Matí assolellat d’hivern. Els pares m’han abrigat bé —potser massa, perquè la roba m’engavanya— i m’han dut a la plaça de Catalunya per donar menjar als coloms. Comprem una bossa de veces al senyor del carret i el pare me n’omple la mà. No passen ni dos minuts i els coloms es barallen per conquerir un espai en els meus braços, les meves espatlles, el meu cap.
2.- “Demà al matí aquest senyor, que és escultor —van dir-me els pares—, motllurarà el teu cap amb fang. En acabar, el posarà dins del forn i, quan ja estigui cuit, ens el regalarà”.
Aquella nit no vaig dormir.
3.- Els dormitoris cupaven tota la tercera planta d’aquell edifici colossal, una sala immensa dividida en petites cel·les de tres per dos metres, mitjançant envans que no arribaven al sostre. Dins de cada cel·la, un llit, una tauleta de nit i un orinal. En apagar-se els llums, enmig de mil sorolls difícils d’identificar, el somicar d’algun company desconegut. Era la nostra primera nit a l’internat.
4.- Els pupitres eren de fusta, martiritzada per mil talls de cúter i taques de tinta de tots colors. Sota la tapa hi guardàvem les eines d’estudi: llibretes, llàpissos, gomes... i alguns objectes personals. Jo hi vaig guardar, durant mesos, una taronja. Cada dia me la mirava, una mica més florida. No la volia llençar, perquè m’intrigava saber com acabaria. Un dia la taronja no hi era: el mestre l'havia llençada. Passats uns anys, he barrinat que si Fleming hagués tingut aquell mestre, mai no hauria descobert la penicil·lina.
5.- “A l’estació de França hi ha cent soldats que esperen, els ulls clavats a terra, el viatge més absurd”. Són versos d’en Joan Isaac que sintetitzen el meu record d’aquell matí. Vestits de caqui i despullats de qualsevol individualitat, esperàvem un tren que ens duria a jugar a soldadets durant tres mesos. El viatge més absurd.
6.- Hem arribat al campament, fatigats i insegurs. Ens distribueixen en tendes, de dotze en dotze. Ens despullem i ens disposem a passar la nit damunt els sacs de palla. Han tocat retreta. De sobte, un crit, el meu nom sona al defora. No m’ho puc creure. Un veterà em diu que les “imaginàries” s’organitzen per ordre alfabètic, i el meu cognom comença per A. Em vesteixo tan de pressa com puc. “¿¡Por qué ha tardado tanto!?”. “Me he tenido que vestir, mi teniente”. “¡¡Cuando yo les llamo hay que presentarse al acto, aunque sea en pelotas!!”. “Sí, mi teniente”. Acabava d’entrar en un món desconegut, irracional i il·lògic.
7.- Primer cap de setmana de permís. Valoració de les petites coses: dormir entre llençols; seure a la tassa del vàter; la suavitat del terra del bany sota la planta nua dels peus; la roba neta; un cafè acabat de fer; pensar, sense por a les conseqüències.
8.- Segon cap de setmana de permís. Un company em diu, “tu rai, a la costa segur que lligaràs amb alguna estrangera”. Quina ingenuïtat, penso. Com si això de lligar amb estrangeres fos bufar i fer ampolles. Aquella nit les circumstàncies —una francesa preciosa, la sangria, la lluna, les hormones, el mar...— li van donar la raó al meu ingenu company.
9.- Classe de Química General a les quatre de la tarda. Ens han col·locat per ordre alfabètic i jo sec al primer banc. La veu monòtona del catedràtic és un somnífer irresistible. M’adormo i somio que em crida: “aquest senyor que dorm!”. Em desperto aterrit, però al cap de poca estona la son és més forta que la por i torno a somiar.
10.- Sempre que puc, a les sis de la tarda surto al balcó. Ella baixa pel carrer Muntaner, amb el seu uniforme de les monges alemanyes. Té dotze anys i, naturalment, m’ignora.
Vaig esperar nou anys per casar-me amb ella.
Joan Adell Álvarez
