—No em diguis que aquest quadre no té sentiment!
—Ja saps que a mi aquest tipus de pintura no em diu res, Berta.
A desgrat seu, en Gerard ha acompanyat la dona a aquest vernissatge. Exposa la Clara, amiga íntima de la Berta, i no s’hi ha pogut negar. L’acte s’està acabant i, aprofitant un moment que la pintora atén a un periodista, la Berta agafa en Gerard de la mà i se l’endú al fons de la sala. Damunt una paret folrada de negre, penja una tela d’un metre quadrat, amb un rectangle matèric granellut de color gris a la part inferior esquerre i taques negres disperses sobre un fons lletós gris clar, que regalima per les vores del llenç.
—Gerard, per què no el comprem? Des que l’he vist que no me’l puc treure del cap. És preciós! Fins i tot ja sé on el podríem penjar: damunt el pany de paret d’obra vista de la sala d’estar. És un racó molt fred i aquesta pintura el vestiria i li donaria caliu.
—Perdona, Berta, però gastar-se tres mil euros per vestir una paret em sembla excessiu, francament.
—Però és que a mi el quadre m’agrada, Gerard. I em faria il·lusió tenir una obra important de la Clara.
—Em sap greu, amor, però aquest no és un moment massa oportú per una despesa com aquesta. Per què no et mires aquells petits formats de l’entrada? Potser en vegis algun que t’agradi i a un preu més assequible.
—No, deixa-ho córrer. Si ara comprés un d’aquests quadrets, sempre que el veiés penjat a casa pensaria en aquest altre que no vols comprar. Marxem, que s’està fent tard.
—Deixa’m anar un moment als serveis. De seguida torno.
Un cop tancat dins del lavabo, en Gerard ha marcat en el seu mòbil el número de la Clara.
—Hola, sóc en Gerard. Sí, encara som a l’exposició. Et truco des dels lavabos. No, no m’he tornat boig. Escolta’m bé, Clara. Tan bon punt marxem, penja el cartell de reservat al quadre que la Berta s’ha estat mirant amb tu. Exacte, el gris clar. No, ella no en sap res. D’aquí a deu dies celebrem les noces d’argent i vull donar-li una sorpresa.
Durant la resta de la tarda la Berta no li ha dirigit la paraula al seu marit. Com a molt, ha respost amb monosíl·labs als seus intents de diàleg. És dissabte i tenien programat anar al teatre després d’un sopar lleuger a qualsevol cafeteria, però la Berta, pretextant un mal de cap sobtat, ha volgut anar a dormir.
L’endemà al matí, com tots els diumenges, han esmorzat plegats.
—Com et trobes, Berta?
—Un xic més bé, gràcies.
Després d’un llarg silenci:
—Vols que anem a fer un volt?
—Jo em quedaré a casa. Tu fes el que vulguis.
En Gerard comença a intuir que els morros de la dona obeeixen a l’episodi del quadre. Després de vint-i-cinc anys de convivència, en Gerard sap que la Berta no és persona de rancors prolongats. És millor no fer-ne esment i deixar que el tema es mori sol.
En aquesta ocasió, però, les previsions d’en Gerard han fallat, perquè a l’hora de sopar, després d’un diumenge silenciós, llarg i tens, la Berta segueix sense dir-li un mot.
—A veure, Berta, què et passa? Pots dir-me a què ve aquest posat?
—Mai no hauria dit —respon ella reprimint el plor— que em neguessis d’una forma tan autoritària un desig llargament acariciat: tenir a casa un bon quadre de la Clara. Sí, ja sé que tu guanyes molts més diners que jo i que ets tu qui coneix les disponibilitats econòmiques de cada moment, però és que ahir vas tractar-me com a una nena petita i capritxosa: “no, reina, aquest quadre no. Ara no toca”. Vaig sentir-me humiliada, Gerard, i penso que no hi tens dret!
En Gerard està desconcertat. Ara mateix, podria acabar amb aquesta escena tan desagradable dient-li: “no pateixis més, Berta, des d’ahir al vespre el quadre és teu. Pots recollir-lo quan vulguis”. Però no, no ho ha de fer. La situació és violenta, però si l’enuig de la Berta no va més enllà, la contrarietat que ara manifesta serà un valor afegit a la il·lusió que tindrà el dia de l’aniversari. Cal contenir-se i seguir fingint.
—No saps com ho sento, Berta. Si hagués sabut que per a tu era tan important, hauria manllevat els diners allà on fos per comprar-lo.
—D’això em queixo, Gerard, de que no tinguis prou sensibilitat per saber quines són per a mi les coses importants! Jo m’he passat la vida, em passo la vida, pensant en allò que et pot agradar. Durant tots aquests anys has anat omplint les parets de casa de quadres i quadrets figuratius, sense preguntar-me mai si eren del meu gust i sense donar-me cap explicació dels diners que t’han costat. Doncs perquè ho sàpigues, estic fins al cim de paisatges i marines! Mai no m’han agradat, però he respectat els teus gustos! I el mateix podria dir de tantes altres coses que més m’estimo no mencionar.
—Escolta, Berta…
—No, escolta’m tu! Saps què et dic? Ho penso des d’ahir. No tinc per què renunciar a tots els meus desigs. Cal no confondre l’amor, si és que això és amor, amb la submissió. Tinc els meus estalvis i demà al matí telefonaré a la Clara per comprar-me el quadre. Bona nit!
En Gerard no pot agafar el son. Mai no hauria pensat que un fet tan banal pogués desencadenar una situació com la que acaba de viure amb la seva dona. I es pregunta si val la pena seguir amb la comèdia. D’alguna manera, l’acritud de la Berta ha trencat l’encís de tot el projecte. Demà la Clara li dirà que el quadre s’ha venut i és imprevisible quina serà la seva reacció. Encara falten dies per l’aniversari i, a la vista del que avui ha succeït, el tema se li pot escapar de les mans. Per fi, la son és més forta que les seves inquietuds i en Gerard s’adorm rumiant amb quina estranya facilitat l’ésser més proper se’t pot manifestar, tot d’una, com un desconegut.
—He parlat amb la Clara.
—I?
—El quadre s’ha venut.
—Quin greu que em sap, Berta.
—Vam perdre tots dos una ocasió irrepetible.
—Només era un quadre.
—El quadre ja és el que menys importa. Tu vas perdre l’ocasió de baixar del teu tron i de pensar per un moment en els altres. Jo vaig deixar passar l’oportunitat de, un cop a la vida, fer-me valer.
—Per l’amor de Déu, Berta!
—Per l’amor nostre, Gerard! L’amor que tant tu com jo hem cregut sentir, a còpia de fingir-lo.
—Però, que t’has begut l’enteniment?
—Mai com avui no l’he tingut tant clar, l’enteniment. Una anècdota aparentment insignificant, com la del maleït quadre, ha donat més llum a la nostra relació que totes les teves infidelitats, no per silenciades menys conegudes. Si més no, en aquesta ocasió no he callat. He estat capaç de dir-te com em repugna la col·lecció de cromos que enfarfega les parets de la casa, mentre que llavors, poruga i indigna, no vaig dir-te el fàstic que em feies aquelles nits que m’empudegaves els llençols amb perfums aliens.
En Gerard resta esbalaït. No sap per quin estrany procés ha saltat pels aires, fet miques, el seu matrimoni. Ara li seria fàcil dir-li a la dona que, des de la mateixa tarda de dissabte, el quadre és seu. Massa fàcil. Potser, en escoltar-lo, la Berta l’abraçaria, trencant el plor. Plorarien tots dos i es demanarien perdó, però res no podria esborrar de la seva memòria les paraules de la Berta i el covard silenci d’ell. Tot ha estat tan curt com una hissada de teló que deixa al descobert l’escenificació d’una mentida. Tots dos saben que, si s’ho proposen, poden fer caure novament el teló. Són prou educats per aconseguir-ho. Però també saben que cauria damunt d’un fingiment.
Arriba el dia de les noces d’argent. En Gerard, amb el pretext d’un viatge de negocis, fa tres dies que és fora de casa. La Berta, per no sentir-se sola, ha anat a passar el dia a casa els pares. A mig matí, arriben uns homes amb un gran paquet. Els rep la minyona. Tenen ordres de desembalar-lo curosament. La minyona observa indiferent el seu contingut. Només és un quadre, una tela d’un metre quadrat, amb un rectangle matèric granellut de color gris a la part inferior esquerre i taques negres disperses sobre un fons lletós gris clar, que regalima per les vores del llenç.
Joan Adell Álvarez (XX Premi Santa Perpètua de Contes Breus. Accèsit)
