56 nínxols cauen endavant.
L’Ajuntament pagarà el trasllat dels morts.
(Dels diaris)
Pràcticament totes les religions contemplen una vida més enllà i, per a la majoria d’elles, el cos físic que traginem per la terra no és més que l’embolcall temporal i perible de la nostra ànima immortal. No obstant això, tots, amb independència de les creences de cadascú, de quina manera ens estimem aquest embolcall! Ens l’estimem tant, que mantenir-lo en forma és una de les prioritats de la societat moderna, masculina i femenina per un igual. Només cal una ullada a la quantitat de xandalls que cada dia fan fúting o ciclisme pels nostres passeigs i camins, l’afluència de públic a gimnasos i piscines i el gran predicament que té entre nosaltres la pràctica dels esports en general. Altres indicadors de la nostra adoració al cos, són l’important consum de productes dietètics, així com els tractaments estètics, ja siguin cosmètics o quirúrgics. En definitiva, tot plegat és l’expressió del nostre rebuig a l’envelliment i la por a la mort, sentiments que s’exterioritzen quotidianament als serveis d’urgències, a les consultes mèdiques i a les llistes d’espera dels quiròfans. És el dret a la salut, un bé legítimament irrenunciable de la societat del benestar. Per descomptat que tot això no és extrapolable a àmplies zones del planeta on la prioritat, molt més bàsica, és sobreviure.
El nostre culte al cos és tan profund, que el prolonguem més enllà de la mort. Sempre ha estat així, com ho demostren els monuments funeraris d’antiquíssimes civilitzacions i, ja en els nostres dies, la prosperitat empresarial de les funeràries, les quals, segons podem llegir als diaris, estan esquivant airosament la crisi econòmica. Lluny de la megalomania dels faraons, que de ben joves es feien construir la seva monumental piràmide personal, és natural que ens preocupem del repòs etern dels nostres ossos i que fem, si cal, un esforç econòmic per aconseguir-ho. Està clar que l’adjectiu etern, aplicat al repòs de les despulles humanes, és un excés de llenguatge. Ni els faraons, amb les sofisticades tècniques d’embalsamament, no van escapar-se de la profanació dels seus sarcòfags. Primer van ser els depredadors de tombes a la recerca de tresors i més endavant els arqueòlegs per documentar la Història. Deu ser una constant, perquè, molts segles després, a casa nostra, els lladres van violar les sepultures dels reis de Catalunya i recentment nous investigadors tafanegen les tombes que encara eren senceres. Sembla com si, amb finalitats més o menys plausibles, a tots ens dominés una estranya necrofília. I ara estic pensant en les repugnants profanacions de cadàvers de religiosos i religioses durant la guerra i en l’obsessiva recerca de foses comunes, dolorós testimoni d’aquella salvatjada nacional.
Tot això, amb independència que personalment ens agradi o ens fastiguegi, pot tenir una justificació, com la té la dissecció d’un cadàver amb finalitats didàctiques o la necròpsia per cercar les causes més ocultes d’un decés. Ara bé, el que em sembla dramàticament gratuït és la notícia de l’encapçalament i que em va suggerir el circumloqui d’avui. Només és una anècdota, d’acord, però que il·lustra la conflictivitat de la vida. I de la mort, és clar.
Joan Adell Álvarez. Revista Recull, gener 2010
