29 de maig 2011

Els vius i els morts

56 nínxols cauen endavant.
L’Ajuntament pagarà el trasllat dels morts.

(Dels diaris)


Pràcticament totes les religions contemplen una vida més enllà i, per a la majoria d’elles, el cos físic que traginem per la terra no és més que l’embolcall temporal i perible de la nostra ànima immortal. No obstant això, tots, amb independència de les creences de cadascú, de quina manera ens estimem aquest embolcall! Ens l’estimem tant, que mantenir-lo en forma és una de les prioritats de la societat moderna, masculina i femenina per un igual. Només cal una ullada a la quantitat de xandalls que cada dia fan fúting o ciclisme pels nostres passeigs i camins, l’afluència de públic a gimnasos i piscines i el gran predicament que té entre nosaltres la pràctica dels esports en general. Altres indicadors de la nostra adoració al cos, són l’important consum de productes dietètics, així com els tractaments estètics, ja siguin cosmètics o quirúrgics. En definitiva, tot plegat és l’expressió del nostre rebuig a l’envelliment i la por a la mort, sentiments que s’exterioritzen quotidianament als serveis d’urgències, a les consultes mèdiques i a les llistes d’espera dels quiròfans. És el dret a la salut, un bé legítimament irrenunciable de la societat del benestar.  Per descomptat que tot això no és extrapolable a àmplies zones del planeta on la prioritat, molt més bàsica, és sobreviure.
El nostre culte al cos és tan profund, que el prolonguem més enllà de la mort. Sempre ha estat així, com ho demostren els monuments funeraris d’antiquíssimes civilitzacions i, ja en els nostres dies, la prosperitat empresarial de les funeràries, les quals, segons podem llegir als diaris, estan esquivant airosament la crisi econòmica. Lluny de la megalomania dels faraons, que de ben joves es feien construir la seva monumental piràmide personal, és natural que ens preocupem del repòs etern dels nostres ossos i que fem, si cal, un esforç econòmic per aconseguir-ho. Està clar que l’adjectiu etern, aplicat al repòs de les despulles humanes, és un excés de llenguatge. Ni els faraons, amb les sofisticades tècniques d’embalsamament, no van escapar-se de la profanació dels seus sarcòfags. Primer van ser els depredadors de tombes a la recerca de tresors i més endavant els arqueòlegs per documentar la Història. Deu ser una constant, perquè, molts segles després, a casa nostra, els lladres van violar les sepultures dels reis de Catalunya i recentment nous investigadors tafanegen les tombes que encara eren senceres. Sembla com si, amb finalitats més o menys plausibles, a tots ens dominés una estranya necrofília. I ara estic pensant en les repugnants profanacions de cadàvers de religiosos i religioses durant la guerra i en l’obsessiva recerca de foses comunes, dolorós testimoni d’aquella salvatjada nacional.
Tot això, amb independència que personalment ens agradi o ens fastiguegi, pot tenir una justificació, com la té la dissecció d’un cadàver amb finalitats didàctiques o la necròpsia per cercar les causes més ocultes d’un decés. Ara bé, el que em sembla dramàticament gratuït és la notícia de l’encapçalament i que em va suggerir el circumloqui d’avui. Només és una anècdota, d’acord, però que il·lustra la conflictivitat de la vida. I de la mort, és clar.

Joan Adell Álvarez. Revista Recull, gener 2010

Un poema de Laura Dalmau

                                  bulímia de cares menudes


                            La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
                            Vol aprimar-se amb la pell blanca
                            xopada d’ideologies sense pèl.
                            Ha descobert l’efecte òptic
                            d’un cos, les mans amb olor a saliva
                            i el fred de la consciència rentada
                            sense haver d’engendrar cap àpat.
                            L’aigua li trenca el color vermell
                            perfumant la seva habitació adolescent.
                            Les joguines fa temps que oblidades,
                            dormisquegen escoltant el soroll
                            de la cadena, en silenci, obstinada.

20 de maig 2011

Arribarà el capvespre

Arribarà el capvespre. Rere els vidres,
a poc a poc s’apagaran les hores
de la brega. Un raig sagnat de sol   
tremolarà damunt l’últim desig
i el perfil de les coses es fondrà                        
en un crepuscle fatigat i incert.
Llavors, com tots els dies, obriré
el llibre de les tardes, tan sabut,
per distreure’m del so més inquietant:
el batec del meu cor, vell i tossut,
incert i fatigat com el capvespre.

Tot seguit,
llegiré amb displicència l’últim full.



Del recull de poemes "Tres estrelles Michelin", Premi Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt-2011

15 de maig 2011

L'aigua primigènia

He de confessar que fa molt de temps que no practico ni els banys de mar ni les llargues estades a la sorra de les nostres platges per prendre el sol, però de seguida afegiré que l’abandó d’aquell costum no obeeix a cap mena de principi ni molt menys a cap prejudici vers un hàbit que, al llarg de molts anys, va omplir els meus estius d’amables i inoblidables hores de lleure i esbarjo. Senzillament, com succeeix sovint al llarg de la vida, sense causa aparent, un bon dia vaig deixar d’anar a la platja per banyar-me i prendre el sol.
 Darrerament, quan arriba el bon temps i la sorra comença a omplir-se de banyistes, caic en la temptació d’intentar esbrinar les causes d’aquest canvi, sense cap resultat satisfactori. I la conclusió sempre és la mateixa: per bé o per mal, l’home és un animal mutable i no val la pena posar-se pedres al fetge. El gran consol és que Heràclit tenia raó i que, si demà anés a banyar-me, ni jo ni el mar ja no seriem ni el mateix home ni el mateix mar de temps passats.
Tota aquesta divagació ha sorgit de la recent lectura d’un curt i deliciós conte de Palau i Fabre al qual li he robat el títol que encapçala aquest escrit. Palau ens explica el somni d’una noia que tots els matins, en una mena de ritu iniciàtic, se submergia i nedava mar endins a la recerca d’una aigua nova, primigènia, que tenia la virtut de rejovenir-la. Per aconseguir-ho, Magda, que aquest era el nom de la noia, havia de salvar un munt d’obstacles: la sorra, més bruta del que hom desitjaria, la primera franja d’aigua, enterbolida pels jocs i el xipolleig d’infants i de gent gran. Superades aquestes primeres dificultats, la voluntariosa nedadora ensopegava amb una barrera d’embarcacions, navegant o fondejades, els motors de les quals havien oliat una bona llenca de mar. Seguia nedant, allunyant-se cada cop més de la platja, de les aigües contaminades, de les embarcacions i d’altres banyistes fins arribar, després de molts intents fallits, a un lloc tan impol·lut que podia contemplar el seu cos de dalt a baix, talment “com una agulla que s’afonés en aquell medi translúcid”, diu Palau i Fabre amb belles paraules. I era en aquell moment quan percebia l’acció benefactora de l’aigua nova, regenerant-li l’ànima i el cos. Havia de tornar en terra, naturalment, i per tant hauria de travessar de nou les zones ensutzades, però tant era: ningú no li trauria aquell vigoritzant bateig matinal.
No explicaré el final del conte, però em permeto recomanar als meus lectors que el llegeixin tot sencer i que interpretin la seva metàfora. Jo he preferit no anar més enllà de la forma —bellíssima— de la narració. Perquè, salvant totes les distàncies, qui de nosaltres, nedant per les aigües del nostre mar, no ha experimentat alguna vegada sensacions comparables a les de la somiadora Magda? Qui, més o menys addicte als banys de mar, no ha desitjat algun cop l’impossible contacte d’una aigua primigènia?
Joan Adell Álvarez
Revista Recull. Maig-2011