26 de maig 2012

ASIMETRIA de VICENÇ AMBRÓS Premi de Poesia Joan Duch 2011

Jo
no vull res, de tu, però faràs bé
si recordes l’olor de terra molla
quan a l’octubre s’esberla la carn
dels camps esgotats en tancar el cicle.
El futur és la sembra del present
amb llavors de collites del passat.

És el primer poema d’aquest llibre que teniu a les mans, el cicle de la vida, un fenomen inabastable que el poeta ens narra amb sis versos, tensos i precisos; el cicle de la vida arran de terra, que és on brolla la poesia autèntica, sense trampa ni cartró.

I veurem, a mesura que avancem en la lectura, com Vicenç Ambrós es resisteix a perdre peu, un exercici no sempre fàcil en el món, de vegades massa eteri, de la poesia. Ell sap que aquest és el camí de la sinceritat i el segueix sense recança, tot i que en un moment donat li sorgeix el dubte: Ben mirat, dec ser tan convencional / que en el fons m’he convertit en “rara avis.”

Ambrós és prou sincer per confessar-nos: No sé què n’esperava, jo, de mi. / Vaig arraconar les expectatives / amb un gest de valenta covardia, / i ara sé que no tinc escapatòria / ni molt menys voluntat de compadir-me.

La mateixa sinceritat que li permet plorar sense vergonya:

Esquivant les estries de la pell
com rius que serpentegen fins al mar,
les llàgrimes avancen cap als llavis.
Només me’n restarà la salabror.

Perquè, com afirma en el poema immediat, Encara sóc capaç d’emocionar-me / i sé que crec en tot allò que sóc.

Aquesta fe en si mateix, que ja ens apuntava tot just encetat el poemari —Sóc, i és aquesta l’única certesa—, lluny de ser una postura arrogant, és la reafirmació de les pròpies incerteses —Si jo pogués descriure la incertesa, potser me n’abstindria abans de fer-ho—, el punt de partida més intel·ligent per desgranar en versos, sense dogmatismes, la seva lúcida visió de les coses. Al llarg del seu recull, Ambrós ens parla del cosmos i la ment; de la fragilitat de la memòria; de la buidor d’un capvespre de diumenge; dels avantpassats quan al calendari de la terra s’albira la diada de Tots Sants; de la incongruència del destí; de la solitud assumida; de la llibertat —ingent presó de tots els anhels irrealitzables—; de la solidaritat, i, naturalment, de la poesia:

I per això, sempre i a tot arreu,
a despit de la mètrica o del ritme,
ens pot sobrevenir la sensació
d’una nova i refrescant plenitud.

El poeta Ambrós voldria veure-ho tot amb ulls d’infant. Sap que no és possible i es resigna: Ho voldria i, tanmateix, en tinc prou / amb un somriure fresc i contagiós. Per contra, ja adult, encara fantasieja entorn a un viatge impossible: És a punt l’equipatge per si mai / he de reprendre el trajecte aparcat / en algun calaix de l’adolescència. / Ara tinc el que creia que cercava, / però són massa fondes, les arrels.

Potser fent honor al títol del recull, Asimetrial’etern conflicte del seny i el desig—, en Vicenç Ambrós no ens ha regatejat algunes mostres del seu lirisme més pur, i a mi m’abelleix imaginar el poeta prenent les notes d’aquest apunt pictòric de tardor, per les terres del seu estimat Lluçanès:

El vent invoca l’estol d’orenetes

tot fent voleiar les fulles cruixents.
Es congria, discreta, la tardor,
com una melodia esmunyedissa
que imposa la romàntica nostàlgia
rere els vidres, convertits en miralls.

Pròleg de Joan Adell Álvarez

15 de febr. 2012

La vinya verge

Tinc una vinya verge que vesteix
la paret del meu jardí. La conec
fulla a fulla,  perquè he vagarejat 
perdut pel seu brostatge un raig de temps.
Tota ella neix d’un tronc que, de seguida,
s’esparpalla en mil branques grimpadores.
Conec el borrissol d’aquell miratge
que en diuen primavera i la ufana
luxuriant  de la quimera
que s’anomena estiu.

El seu millor moment, no en tinc cap dubte,
són les tardes, tan curtes!, de tardor,
quan es pinta d’or vell amb l’últim sol.
(Perquè, sabeu?, la meva vinya verge
com jo mira a ponent)

I demà —potser avui— quan el primer
mestral li tregui, impertinent, la seva
vestimenta, restarà tota nua,
verge austera, sense retrets ni planys.
Ella sap que és l’única manera
de tornar-se a vestir.

Joan Adell Álvarez
Premi Aules Universitàries
XXXIV Jocs Florals de la Tardor
Ajuntament de Barcelona, 2011

22 de des. 2011

Una pared devastada

Fa poques setmanes vaig anar a sopar amb el meu fill a un restaurant de Gràcia. Era un restaurant reformat però modest,
on havien tret el guix que revestia les parets, deixant al descoberts l’estructura més íntima. Una estructura de maó,
pedra i totxana que evidenciava l’evolució de diversos períodes constructius i adaptacions. També eren evidents les cicatrius
de regates en totes les direccions per on havien passat les canonades d’aigua o conduccions elèctriques, forats per encastar
les caixes de connexions o els interruptors i altres esvorancs com mossegades de ràbia, fúria o desesperació, descarregada
sense cap sentit en aquella humil superfície. No vaig poder treure els ulls d’aquella pell maltreta que seguia donant-nos aixopluc,
durant una bona estona. Vam sortir del restaurant satisfets de menges i conversa. Camí de l’estació del metro, continuàvem
engrescats en utopies i converses impossibles. La nit era suau, quasi de seda, el carrer mandrosament il·luminat, les portes
tancades, altres converses, alguna rialla i un indigent arraulit com un gos atonyinat dins un farcell de mantes. Al seu voltant
seguien les rialles i les passes i les mirades, indiferents a l’enderroc embolcallat de mantes, un estuc rònec per tapar les nafres
d’una paret devastada, en fallida vertical. Vaig pensar en les parets del restaurant que, malgrat totes les envestides encara era
sòlida i donava aixopluc i en que tots tenim les nostres cicatrius que la vida ens ha tatuat, però que hem de seguir alçant-nos
sòlidament per donar aixopluc i construir un món millor, potser fins i tot diferent.

Per un sòlid 2012.
 
Leonci Canals
 
 

30 de nov. 2011

EL ARTE COMO EXPIACIÓN. Un assaig documentat i suggeridor.


Anna Adell Ceixell, historiadora de l'art, ens ofereix una nova perspectiva de l'art. Cent pàgines valentes i intel·ligents que es mereixen la nostra atenció. Heus aquí un petit tast:

"A estas alturas de la histotia humana parece evidente que la enfermedad es una construcción cultural. Los médicos de la Antigua Grecia consideraban que la histeria era causada por el movimiento del útero. Hipócrates y sus coetáneos iniciaron la leyenda sobre su origen pasional, atribuyendo a la insatisfacción sexual el motivo de los espasmos.
"El psicoanálisis liberó a la histeria de sus fundamentos orgánicos asociándola a represiones psíquicas de sucesos traumáticos, pero la imagen de la histeria siguió llevando la marca de la voluptuosidad femenina.
"Charcot realizó un catálogo gráfico del despliegue de muecas y gestos que sacuden los cuerpos presos por un ataque. Estas láminas inspiraron una serie de oleos en los que Marina Nuñez asociaba la visión deformada de esta enfermedad con los prejuicios que alienan a la mujer de su propia naturaleza. En estas pinturas el rojo intenso de las carnaciones acentúa la impresión de las órbitas desencajadas i de la crispación de las extremidades..."

21 de nov. 2011

TRES ESTRELLES MICHELÍN


                                            Onada Edicions - Nus de Llibres

L’edició d’un llibre, anant tot bé, és com un part feliç, tant pel que fa a la durada, com al patiment, com a l’alegria d’acariciar el nou nat.
Per fi, qui ho vulgui, podrà trobar a la seva llibreria el meu recull de poemes “Tres estrelles Michelin”, Premi Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, del qual ja vam fer-ne esment en aquest blog (vegeu la nota de premsa de 10/04/11 i el vídeo de data 17/04/11)
Les vostres opinions, sinceres, sense pèls a la llengua, serien d’un valor inestimable.
Gràcies,

Joan

14 d’oct. 2011

POSO DATES A DEU TRASTOS DE LES GOLFES

1.-  Matí assolellat d’hivern. Els pares m’han abrigat bé —potser massa, perquè la roba m’engavanya— i m’han dut a la plaça de Catalunya per donar menjar als coloms. Comprem una bossa de veces al senyor del carret i el pare me n’omple la mà. No passen ni dos minuts i els coloms es barallen per conquerir un espai en els meus braços, les meves espatlles, el meu cap.

2.-  “Demà al matí aquest senyor, que és escultor —van dir-me els pares—, motllurarà el teu cap amb fang. En acabar, el posarà dins del forn i, quan ja estigui cuit, ens el regalarà”.
Aquella nit no vaig dormir.

3.-  Els dormitoris cupaven tota la tercera planta d’aquell edifici colossal, una sala immensa dividida en petites cel·les de tres per dos metres, mitjançant envans que no arribaven al sostre. Dins de cada cel·la, un llit, una tauleta de nit i un orinal. En apagar-se els llums, enmig de mil sorolls difícils d’identificar, el somicar d’algun company desconegut. Era la nostra primera nit a l’internat.

4.-  Els pupitres eren de fusta, martiritzada per mil talls de cúter i taques de tinta de tots colors. Sota la tapa hi guardàvem les eines d’estudi: llibretes, llàpissos, gomes... i alguns objectes personals. Jo hi vaig guardar, durant mesos, una taronja. Cada dia me la mirava, una mica més florida. No la volia llençar, perquè m’intrigava saber com acabaria. Un dia la taronja no hi era: el mestre l'havia llençada. Passats uns anys, he barrinat que si Fleming hagués tingut aquell mestre, mai no hauria descobert la penicil·lina.

5.-  “A l’estació de França hi ha cent soldats que esperen, els ulls clavats a terra, el viatge més absurd”. Són versos d’en Joan Isaac que sintetitzen el meu record d’aquell matí. Vestits de caqui i despullats de qualsevol individualitat, esperàvem un tren que ens duria a jugar a soldadets durant tres mesos. El viatge més absurd.

6.-  Hem arribat al campament, fatigats i insegurs. Ens distribueixen en tendes, de dotze en dotze. Ens despullem i ens disposem a passar la nit damunt els sacs de palla. Han tocat retreta. De sobte, un crit, el meu nom sona al defora. No m’ho puc creure. Un veterà em diu que les “imaginàries” s’organitzen per ordre alfabètic, i el meu cognom comença per A. Em vesteixo tan de pressa com puc. “¿¡Por qué ha tardado tanto!?”. “Me he tenido que vestir, mi teniente”. “¡¡Cuando yo les llamo hay que presentarse al acto, aunque sea en pelotas!!”. “Sí, mi teniente”. Acabava d’entrar en un món desconegut, irracional i il·lògic.

7.-  Primer cap de setmana de permís. Valoració de les petites coses: dormir entre llençols; seure a la tassa del vàter; la suavitat del terra del bany sota la planta nua dels peus; la roba neta; un cafè acabat de fer; pensar, sense por a les conseqüències.

8.- Segon cap de setmana de permís. Un company em diu, “tu rai, a la costa segur que lligaràs amb alguna estrangera”. Quina ingenuïtat, penso. Com si això de lligar amb estrangeres fos bufar i fer ampolles. Aquella nit les circumstàncies —una francesa preciosa, la sangria, la lluna, les hormones, el mar...— li van donar la raó al meu ingenu company.

9.- Classe de Química General a les quatre de la tarda. Ens han col·locat per ordre alfabètic i jo sec al primer banc. La veu monòtona del catedràtic és un somnífer irresistible. M’adormo i somio que em crida: “aquest senyor que dorm!”. Em desperto aterrit, però al cap de poca estona la son és més forta que la por i torno a somiar.

10.- Sempre que puc, a les sis de la tarda surto al balcó. Ella baixa pel carrer Muntaner, amb el seu uniforme de les monges alemanyes. Té dotze anys i, naturalment, m’ignora.
Vaig esperar nou anys per casar-me amb ella.

Joan Adell Álvarez

26 de set. 2011

El viatger

Viatger d’un tren que no és el teu,
ja has perdut l’esma de preguntar-te on vas.
Rere els vidres, entelats pel temps,
mentre el paisatge passa, indiferent com tu,
vas deixant enrere pensaments que es perden
damunt les andanes desertes i grises
de pobles sense nom.
No recordes ni la data ni el lloc
de la teva partença,
ni per què va ser aquest
i no qualsevol altre
el tren on vas pujar.
I tant te fa.
Avui (i ahir i demà)
seus indolent al teu seient de fusta
llepat per mil natgeres de tercera.
Veus pujar i baixar gent
que et mira displicent
i que tu ignores.
La teva vista es perd finestra enllà,
cansada d’erms, fatigada d’un sol
que et crema els ulls.

Tal volta, en fer-se fosc,
la llum fugissera d’una llar estranya
t’encisarà breument.
Potser tremolaràs.
I, més orfe que mai,
seguiràs el teu viatge
admetent, desolat,
que encara ets viu.

Joan Adell Álvarez
PREMI  AULES UNIVERSITÀRIES 

                                       XXIX JOCS FLORALS DE LA TARDOR

                                       AJUNTAMENT DE BARCELONA