22 de des. 2011

Una pared devastada

Fa poques setmanes vaig anar a sopar amb el meu fill a un restaurant de Gràcia. Era un restaurant reformat però modest,
on havien tret el guix que revestia les parets, deixant al descoberts l’estructura més íntima. Una estructura de maó,
pedra i totxana que evidenciava l’evolució de diversos períodes constructius i adaptacions. També eren evidents les cicatrius
de regates en totes les direccions per on havien passat les canonades d’aigua o conduccions elèctriques, forats per encastar
les caixes de connexions o els interruptors i altres esvorancs com mossegades de ràbia, fúria o desesperació, descarregada
sense cap sentit en aquella humil superfície. No vaig poder treure els ulls d’aquella pell maltreta que seguia donant-nos aixopluc,
durant una bona estona. Vam sortir del restaurant satisfets de menges i conversa. Camí de l’estació del metro, continuàvem
engrescats en utopies i converses impossibles. La nit era suau, quasi de seda, el carrer mandrosament il·luminat, les portes
tancades, altres converses, alguna rialla i un indigent arraulit com un gos atonyinat dins un farcell de mantes. Al seu voltant
seguien les rialles i les passes i les mirades, indiferents a l’enderroc embolcallat de mantes, un estuc rònec per tapar les nafres
d’una paret devastada, en fallida vertical. Vaig pensar en les parets del restaurant que, malgrat totes les envestides encara era
sòlida i donava aixopluc i en que tots tenim les nostres cicatrius que la vida ens ha tatuat, però que hem de seguir alçant-nos
sòlidament per donar aixopluc i construir un món millor, potser fins i tot diferent.

Per un sòlid 2012.
 
Leonci Canals
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada