Divendres

Les tres. A les tres és sempre massa tard o massa d'hora per fer allò que un vol fer. Un estrany moment de la tarda. Avui és intolerable.
Un sol fred emblanqueix la pols dels vidres. Cel pàl·lid, entelat de blanc. Aquest matí els regerots de banda i banda dels carrers estaven glaçats.
Digereixo pesadament, prop del radiador; sé per endavant que és un dia perdut. No faré res de bo, llevat, potser, d'entrada la nit. És a causa del sol; daura vagament les brutes calitges blanques, suspeses en l'aire damunt les obres del carrer, penetra a la meva habitació, tot ros, tot pàl·lid, exhibeix quatre reflexos deslluïts i falsos damunt la taula.
La meva pipa sembla pintada amb un vernís daurat que, de moment, atreu els ulls per la seva aparença alegre. Tot mirant-la, però, el vernís es fon i no resta més que un gran rastre descolorit damunt un tros de fusta. I tot és així, tot, àdhuc les meves mans. Quan es posa a fer aquest sol, valdria més anar-se'n al llit. Però aquesta nit passada he dormit com un soc i no tinc son.

Jean-Paul Sartre  (La Nàusea)