Viatger d’un tren que no és el teu,
ja has perdut l’esma de preguntar-te on vas.
Rere els vidres, entelats pel temps,
mentre el paisatge passa, indiferent com tu,
vas deixant enrere pensaments que es perden
damunt les andanes desertes i grises
de pobles sense nom.
No recordes ni la data ni el lloc
de la teva partença,
ni per què va ser aquest
i no qualsevol altre
el tren on vas pujar.
I tant te fa.
Avui (i ahir i demà)
seus indolent al teu seient de fusta
llepat per mil natgeres de tercera.
Veus pujar i baixar gent
que et mira displicent
i que tu ignores.
La teva vista es perd finestra enllà,
cansada d’erms, fatigada d’un sol
que et crema els ulls.
Tal volta, en fer-se fosc,
la llum fugissera d’una llar estranya
t’encisarà breument.
Potser tremolaràs.
I, més orfe que mai,
seguiràs el teu viatge
admetent, desolat,
que encara ets viu.
Joan Adell Álvarez
PREMI AULES UNIVERSITÀRIES