La nau inacabada

Reposava a la sorra, des de sempre,

desvalguda i emproada al mar,

esquelet de medís i estameneres,

despulles d'un somni badat al cel blau.

Va tornar a port abans de ser avarada,

—com tants anhels frustrats—

però la seva superba carcanada,

sense coberta ni eixàrcies ni pals,

va alimentar la meva fantasia,

les meves alades quimeres d'infant.

Podia ser la nau abandonada

d'un nàufrag ignorat,

o el vaixell en construcció d'algun pirata,

neguitós per guanyar-se  l'oceà.

Rere la boira, els matins bromosos

emergia, misteriós, el costellam.

Llavors m'esgarrifava l'aparença

d'un monstre agonitzant.

De sobte, un dia em van trencar el paisatge,

van endur-se la nau del meu sorral.

Però encara avui, quan baixo a aquella platja,

puc veure un mestre d'aixa fantasmal

damunt la seva nau inacabada,

solcant esmaperdut l'eternitat.

Joan Adell Álvarez

(Del recull "Primer Llibre de Poemes" - Relatsencatalà)