Un poema de Laura Gonzàlez Ortensi

Desgel

Van dir-te que la soledat
tenia nom d’iglú,
que el silenci era el millor vernís
per enquistar les pors.
Ara, amb la carn foradada,
jugues a abolir la incertesa
de pretèrits residuals.
L'avui és el teu còmplice,
l’aigua que rega el toll
dels teus ulls emmanillats,
caçador de fonemes,
caçador de respostes.
Els versos, abrics de pell,
desfan l’encanteri.
El poema és el somni
que et xopa les galtes
- orgasme de lava tèbia,
allau de sensacions -.
La batalla que et serva ferm.
La saba nodridora
d’un ésser assenyat,
d’un home de cor noble.

Del poemari Preludis de silenci