1
Feia un matí gris. Van instal·lar el patíbul arrecerat al mur de la presó. Els balcons i terrats del carrer de la Reina Amàlia eren atapeïts de ciutadans que no es volien perdre l'espectacle. Enfosquia l’escena la tètrica presència de les confraries d'encaputxats amb els seus hàbits i estendards negres arran del cadafal. Al voltant, policies a peu i a cavall controlaven la gentada que, dempeus, esperava el moment de l'execució. Tothom anava abrigat —l’hivern de 1893 va fer molt de fred, a Barcelona—, tothom menys el reu, un noi de dinou anys que estava a punt de morir per haver comès algun crim imperdonable. El baf de la gent es condensava per damunt dels caps o restava glaçat als mocadors que embolcallaven als més fredolics. Un pillet esparracat va enfilar-se a les branques nues d’un plàtan. Al noi que seia al tamboret del garrot li petaven les dents i, al seu voltant, com si volguessin alleugerir-li la por i el fred, s’hi aplegaven dos funcionaris, un capellà i un metge. Rere seu, el botxí prengué la maneta que en qüestió de segons aplicaria justícia. Tot va ser molt ràpid. El condemnat només va fer un parell d'estremiments i un crit ronc i curt. En el mateix instant, seguint una vella tradició, alguns pares —perquè te’n recordis!— li ventaven una clatellada al fill que els acompanyava. Tot seguit el metge feu un gest afirmatiu amb el cap i la policia va convidar el públic a desallotjar la plaça.
Va ser en la desbandada de la gent quan en Pere Llopart la veié plorant, recolzada en un portal. Se li va apropar.
—Puc ajudar-la, senyoreta?
L’Anna sabia que no era correcte parlar amb desconeguts, i menys en un lloc com aquell, però se sentia desolada i el jove que li oferia ajuda semblava educat. El seu aspecte era agradable i inspirava confiança. Tanmateix, en aquell moment hauria agraït el gest amable de qualsevol persona.
—Quina cosa tan horrible! —va fer entre sanglots.
—Marxem d’aquí. Si m’ho permet, l’acompanyaré.
Van enfilar el carrer de Sant Pau direcció a les Rambles, deixant enrere el rebombori de la gent.
—Perdoni, però… què hi feia vostè sola en aquell lloc?
—No estava sola. Anava amb unes amigues —li va explicar, ja més tranquil·la—. Fa uns dies, quan les autoritats van anunciar aquest ajusticiament, les meves amigues van començar a engrescar-se amb la idea d’assistir-hi. De primer, jo m’hi vaig resistir, però elles van fer mans i mànigues per convèncer-me.
—I les seves amigues, on són?
—Quan s’ha acabat… l’espectacle, han volgut apropar-se al patíbul. M’hi he negat en rodó i m’he quedat sola. Llavors ha aparegut vostè —li va respondre l’Anna, mentre s’eixugava les llàgrimes que li tornaven a aflorar.
En passar per davant del cafè Marsella, en Pere es va aturar.
—Li ve de gust prendre un cafè?
A aquella hora del matí el local era ple de gent, la majoria eren homes que començaven la seva jornada laboral amb una copa de cassalla per treure’s la son. Asseguts davant dues tasses de cafè, l’Anna s’exclamà:
—¿Com és possible que tota aquesta gent parli i rigui, ignorant el que acaba de passar a menys de cinc-cents metres d’aquí?
—És molt dur, però en el fons tota aquesta gent creu que el que acaba de passar al carrer de la Reina Amàlia els garanteix seguir rient cada matí. Potser alguns, com vostè i jo, intenten espantar la por.
L’Anna observava en Pere amb tota la curiositat que li permetien les bones maneres. No era gens correcte seure en un cafè amb un desconegut, però ara, després del que acabava de viure, la proximitat d’aquella persona amable i educada li transmetia una agradable sensació de seguretat. Qui deu ser aquest jove? ¿I què hi feia ell al carrer de la Reina Amàlia?
—El meu nom és Pere Llopart —va dir, com si li hagués llegit el pensament—. Sóc advocat i he assistit a l’execució d’aquest matí amb una delegació del meu Col·legi. Una comesa ingrata, però que quan toca, s’ha de fer.
—En canvi jo hi he anat per diversió, com qui va al teatre o a un ball de festa major. Mai no m’ho perdonaré!
—No es culpi. Fins i tot d’experiències com aquesta se’n pot treure algun profit.
—Li estic molt agraïda pel seu gest. No sé pas què hauria fet sense la seva ajuda. Em dic Anna Grau —allargant-li la mà enguantada per damunt la taula.
Feia una estona, quan la va veure en aquell portal, en Pere ja va parar esment en els ulls negres, llavors plens de llàgrimes, d’aquella noia, però ara la tenia prou a prop per apreciar la seva mirada dolça i càlida. Li semblava molt jove, potser no devia tenir ni vint anys, alta i prima, vestia amb elegància un senzill conjunt gris fosc de faldilla i jaqueta sense solapes cordada fins el coll. Coneixia les pròpies limitacions en el tracte amb les noies; per inseguretat, per timidesa, no ho sabia ben bé, però als seus vint-i-cinc anys no tenia cap experiència en aquest terreny. No obstant això, potser per les circumstàncies que s’hi donaven, amb aquella jove se sentia arrauxat. Li costaria demanar-li, però si no ho feia sabia que se’n penediria durant molt de temps.
—Anna, perdoni ¿li semblaria bé que, tal vegada, ens tornéssim a veure lluny de tot això?
—M’agradaria molt —li va respondre sense rumiar-ho gens, amb el primer somriure alegre de tot el matí—. Diumenge que ve aniré amb les amigues a passejar pel parc de la Ciutadella. A les onze serem a la vora del llac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada